Aquesta setmana s’han barrejat dos conceptes al meu cap, l’actuació ( m’ha sortit aquesta paraula espontàniament i no pas la paraula concert ) que no vaig veure dels Sex Pistols a Barcelona i la dita popular que diu : “ la dona del Cèsar no només ha de ser honrada sinó que també ha de semblar-ho ”.
El que es pugui comentar sobre el “ moviment ” punk, és aplicable a tots els altres corrents, indiferentment de l’etiqueta que duguin penjada, ja sigui escollida per ells o per altres.
Com tot “ corrent ”, té uns orígens temporals i els del punk es remonten a finals dels 60’s on en un ambient on els més joves consideraven que la música rock havia passat de ser una forma vàlida per expressar els sentiments a un mer producte comercial orientat a fer diners i gaudir de la fama. També hi va influir clarament el fet que la societat de parla anglesa, bàsicament, estava marcada per uns papers o rols socials en que primava l’aparença i això va acabar de fer explotar el naixement d'un nou corrent ( encara que per saber els veritables motius s’hauria de buscar al primer home que va decidir posar-se els pels de punxa i un imperdible a l’orella ).
Però el que potser realment va passar a final dels anys 60’s, va ser que a algú se li va acudir l’idea de posar nom a una actitud i les regles de vestimenta a un sentiment que es remonta als inicis de l’home, perquè si l’inconformisme va neixer a final dels 60’s, diu molt poc de la nostra història com a éssers humans. Amb això ens tindriem que preguntar qui va ser el primer punk de l’història ? podria ser Jesús aquest primer punk que es va rebel.lar contra la forma d’actuar de la societat del seu moment ? o em d’anar més endarrera en el temps fins arribar a conèixer a l’Eva que va decidir no seguir les regles imposades al paradís ?
Potser ells van ser els primers punks o potser no, però aquí és on enllaço amb el pensament que parla de la dona del Cèsar, que a part de ser honrada també ha de semblar-ho. I és aquí on radica la clau del punk, de qualsevol altre “ moviment ” i també de cap “ moviment ” ni corrent. L’actitud i la “ pose ”.
Per anar per la vida a part de la “ pose ”, és fonamental l’actitud, sense actitud, qualsevol cosa és simplement una moda o una exhibició buida de contingut.
Els punks que per “ creença de pertinença ” han d’apostar pel nihilisme i l’anarquia, no s’han de quedar simplement amb el “ fes-t’ho tu mateix ” i aprofitar robes i fabricar-se complements corporals i editar “ fanzines ” com a resposta a “ l’stablishment ” de la premsa escrita tradicional, sinó que han d’arriscar pel que senten.
Quant coneixes a una persona amb actitud i “ pose ” com Jesús, per exemple, mai no li pots retreure absolutament res. Té unes creences i les porta fins a l’extrem on ell les creu justes, per molt doloroses que puguin ser.
Encara que s’ha de reconèixer que una actitud com la d’ell, és difícil poder-la portar per la majoria de les persones. Sempre arriba un moment on ens plantegem si potser em de parar per aconseguir altres finalitats.
O, es que potser no es pot ser punk quan un està dintre del sistema ?
La música del post és dels The Clash. Encara que potser els Sex Pistols van ser els exponents més clars de la música punk, The Clash es van decantar vers el punk més intel.lectual ( si es que pot haver-hi alguna cosa que sigui punk i intel.lectual al mateix temps... ).
Mentre els Sex Pistols cridaven a l’anarquia a U.K., els The Clash transmetien la crida que feia Londres.
La cançó es titula London Calling i pertany al tercer disc que va publicar la banda británica. Sorgits en la primera onada del punk, els The Clash a part de proclamar-se punks en tota regla i amb tots els papers, sempre van demostrar certes inquietuds polítiques que anaven més enllà de la destrucció.
La banda comandada pel Joe Strummer i el Mick Jones va montar ritmes de rock, reggae i altres estils, sobre el cavall del punk.
La cançó que podeu escoltar aquí, és la versió del London Calling que van fer en un concert a New York al juny de 1981.
http://rapidshare.com/files/131951655/London_Calling_The_Clash_1981-06-04_New_York.mp3
3 comentaris:
que potser vas veure el progama del Sputnik ahir ?
El moviment Hippie, que tot sigui dit, a mi m'agrada moltíssim estava massa tacat d'hipocresia. La majoria de hipies eren fills de la burgesia benestant i tota la parafernàlia ideològica que predicaven no era pas del gust de la massa obrera que necessitava una música més obscura que representés la seva vida grisa. Tanta floreta i tant d'amor no reflectia la realitat del que aquests nois,fills d'obrers, vivien a casa i jo crec que el Punk també neix d'aquesta reveldia, d'aquesta necessitat de pintar la realitat de color negre i no de colorets roses com ho feien els hippies...saludus
Hola
Ehem… perdón por la intromisión. He caído por aquí tras una foto de Chuck Berry y… me he quedado a echar un vistazo. Te copio. Me gusta lo que cuentas y la música que le pones. Yo llevo un palo parecido…
Gracias
Un saludooo
Publica un comentari a l'entrada