La confusió d’un nom: Guns and Roses

La democràcia xinesa, ja comença a brillar.

Divendres 21 de novembre de 2008, és la data en que s’ha publicat, per aquí, l’esperat ( per uns, no tant per uns altres i indiferent per la majoria del paneta terra ) el disc Chinese Democracy.

De la intrahistòria del disc, ja en vaig parlar en un post anterior ( aquí en teniu l’enllaç: Chinese Democracy ( NO PARLO DE XINA NI D’OLIMPÍADES ), per tant, no em repetiré.

Han passat 17 anys des de l’últim disc oficial publicat pels GNR. En aquest lapse o desert temporal, els fans han crescut, s’han desenvolupat, s’han casat, divorciat i estimat; s’han odiat, perdonat i oblidat; han viatjat, han viscut i somiat; han begut, menjat i digerit; han dormit, s’han despertat i finalment s’han trobat plantats a la botiga comprant el nou disc dels Guns And Roses: Chinese Democracy.

Han tornat els Guns and Roses ? La portada del disc sembla indicar això i l’escolta del disc no ho confirma.

Qui són els Guns and Roses ? són l’Axl, l’Izzy, el Duff, l’Slash i l’Steven ? o són l’Axl, en Finck, en Pitman, en Fortus, en Bumblefoot i en Ferrer ?

Si ens ho agafem com una alineació d’un equip de futbol, no cal dir que els primers són l’equip de somni. I els segons, que són els protagonistes del Chinese Democracy, qui són ? Doncs l’únic nom que es repeteix en les dues alineacions és el de l’amic Axl Rose, per tant, el disc potser s’hauria d’haver anomenat: la Democràcia Xinesa de l’Axl Rose, però es veu que com un “ dictador ”, ha embolcallat el disc amb un nom que l’ajudés a ser més popular.

La discussió de si és lícit que segueixi utilitzant el nom de G’n’R podria portar a perdre’ns. Legal segur que ho és, però és elegant fer-ho ? o potser perquè el rock’n’roll és brut, l’elegància s’ha de quedar per als balls de saló ?

I la pregunta, després de 17 anys, què en queda en el Chinese Democracy d’aquest logo ?

Doncs el barret, segur que no i les pistoles potser ara són d’aigua. Amb aquest disc sembla que només en queda una rosa i una corona d’espines. S’haurà de veure si tot i ser pistoles d’aigua, poden seguir disparant.

Per valorar aquest disc amb certa neutralitat, s’ha d’oblidar tot el que he escrit fins aquí.

El disc, és una proposta interessant tenint en compte les alternatives que avui en dia es poden trobar en el panorama musical. Hi ha cançons amb energia i cançons més dèbils d’esperit, hi ha melodies ( unes més encertades que d’altres ), hi ha riffs de guitarra prometedors i d’altres que no acaben d’encaixar, però això sí, conserva la veu de l’amic Axl en esplendor.

Fent un paral.lelisme amb el que escriuen els cronistes del diari Sport al valorar els jugadors, podriem dir que aquest disc és “ correoso ”.

Esperem que el disc li doni a l’Axl una mica d’oxigen perquè s’acabi de centrar i l’ajudi a tornar a unirse amb els primers guns, ni que sigui pels diners.

Que la democràcia xinesa, porti la democràcia a tot el món. I per celebrar-ho aquí una cançó del nou disc, There Was A Time ( TWAT pels amics ) http://rapidshare.com/files/166533623/There_Was_a_Time_-_Guns___Roses_Chinese_Democracy.MP3

nihilisme

Avui, es parla del nihislisme o per a què molestar-s’hi.

Una gran cançó per a disfrutar, nihilistes o no: Bad Time dels amics Grand Funk Railroad.

http://rapidshare.com/files/164796849/Bad_Time_-_Grand_Funk_Railroad.mp3

Liu Xiang

Hi ha moments d’egoisme més marcats que d’altres i aviso que aquest, és un post rebossant d’egoisme per part meva. El motiu, aconseguir que aquest sigui el post més visitat des del primer que vaig fer i per fer això crec bastant encertat dedicar un post a la comunitat xinesa ( crec que un camp potencial de 1.321.851.888 de persones visitant el post, val la pena ).

Una salutació cordial en xinès Word2003

4F 60

59 7D

62 11

76 84

67 OB

53 CB

Avui, aquí, es parla de l’heroi xinès Liu Xiang, recordman mundial dels 110 mts. tanques i primer home que va guanyar una medalla d’or en l’atletisme per a la Xina ( potser un petit pas per l’home però un gran salt de tanca per la Xina ).

Ens remontem uns mesos abans dels Jocs Olímpics de 2008. La Xina, com anfitriona, tenia moltes coses a demostrar, entre elles la supremacia d’en Liu Xiang, la gran esperança groga.

La seva preparació per als jocs, no només es regia pels estrictes entrenaments físics. S’hi jugaven masses coses per només confiar amb això.

Es va preparar un dispositiu que va bastant abans dels jocs i a mesura que s’aproximava la data de la gran cursa, els estrategues començaven a ocultar en Liu, tan de la premsa del país i l’internacional i com també del seu propi poble.

Va arribar el dia del seu debut i l’estadi “ Niu d’Ocell ” va quedar immediatament commocionat per la seva retirada sense ni arribar a pendre la sortida de la cursa eliminatòria. Quatre anys de treball, de pressió i d’obsessió nacional, sortien volant de l’estadi.

El poble, estava decepcionat. S’esperaven guanyar o perdre, però no l’abandonament que els hi provocava un dolor més intens.Després de l’intent fracassat, tot era trobar l’explicació dels fets. Per una banda intentaven que predominessin els motius purament físics de la lesió, però sobrevolaven motius més profunds de pressió personal sobre l’atleta.

I que se n’ha fet d’en Liu Xang després dels 70 dies que han corregut des del seu abandonament ? Doncs, a en Xiu li queda un record massa viu d’alló i un dolor que l’obligarà a passar pel quiròfan en una clínica dels Estats Units.

Segons l’entrenador de l’equip nacional d’atletisme, el problema d’en Liu no solament està en el seu tendó d’aquil.les sinó que hi ha una gran ombra sobre la seva ment. Qui ha situat a en Liu Xiang en aquest túnel ?

Encara que el post d’avui tindria que tindre com a banda sonora el Chinese Democracy dels new Guns & Roses, m’ho reservo per un altre dia i en llaures d’atreure l’atenció del mercat xinès opto per una altra gran elecció com és el flamenc del Camarón de la Isla amb l’acompanyament a la guitarra d’en Tomatito.

En José Monge Cruz va revolucionar el cante amb dos discos. El primer de 1979, La Leyenda del Tiempo, va suposar una revolució del flamenc clàssic entès fins a les hores. El segon va ser Soy Gitano ( 1989 ), que va ser el disc de flamenc més venut de la història.

Gairebé sempre acompanyat per grans guitarristes com en Paco de Lucia o en Tomatito, en Camarón va trobar la manera que les cordes vocals expressessin el sentiment pur de l’ànima.

La cançó, es titula Como El Agua i l’extracte correspon a un concert que va fer el 1987 a París. Aquí en teniu l’enllaç

http://rapidshare.com/files/162504422/Como_El_Agua_Camar_n_de_la_Isla_Paris_1987.mp3

Digue'm alguna cosa !!!!

A la vida hi ha coses que fan por, però hi ha un tipus de por que al final resulta agradable i complaent i això és així perquè el resultat de la por i l’impacte que té en nosaltres, és agradable o de benestar.

Avui, aquí, es parla de la por vers l’ipod.

En aquesta fotografia es veu un ipod, tot calmat i paradet ell. De tan inofensiu que sembla, fa l’impressió que és fred i tot. Però he acabat per arribar a la conclusió que els ipods tenen ànima i actuant en conseqüència, a partir d’avui, li buscaré un nom ( s’accepten suggerències ) per poder cridar-lo quan el necessiti i també per poder parlar amb ell de coses divines i humanes. Sé que també tindré que cuidar d’ell fins als seus últims dies, intentant evitar que es quedi sense bateria, evitant cauigudes a terra o derramament de líquids sobre la seva pell metàl.lica i protegint la seva pantalla de ratllades que l’impedeixin fer aquella caiguda d’ulls que enamora.

Una primera impressió pot portar a pensar que avui m’he comprat un ipod i que estic embadalit contemplant-lo, però res més lluny de la realitat, l’ipod ja té uns 4 anyets i per desgràcia ja ha sofert alguna que altra lesió, això sí, res irreparable. El fet que ha provocat aquest canvi d’impressió vers “ la màquina ” per transformar-se en “ l’ens ” ha sigut que he constatat definitivament la seva intel.ligència.

Desde el primer dia que el vaig comprar ( per ser correctes ara tindria que dir, adoptar ) ja havia vist indicis, però no en feia gaire cas, podriem dir que ignorava conscientment els seus algoritmes ( per ser correctes ara tindria que dir, virtuts ).

Els fets es remonten a ahir. Decideixo començar a llegir una biografia de la vida d’en Sam Cooke titulat Dream Boogie ( escrit pel Peter Guralnick ). Conecto l’ipod i com que no vull escoltar cap disc en concret, decideixo utilitzar la funció shuffle perquè sigui l’ipod qui em faci la selecció de les cançons dentre totes les que té emmagatzemades ( per ser correctes ara tindria que dir, cura en preservarme-les ). L’ipod responent a la meva ordre ( per ser correctes ara tindria que dir, a la meva petició ), comença a reproduir música ( per ser correctes ara tindria que dir, parlar-me ) i sona la cançó Twisting The Night Away, d’en Sam Cooke. Bé una interessant coincidència tenint en compte que començava a llegir el llibre d’en Sam Cooke.

La segona cançó que escull és A Change Is Gonna Come interpretada pel Bob Dylan ( però la cançó és un himne que va interpretar en Sam Cooke, entre altres artistes que anhelaven l’arribada del dia en que les persones negres tindrien els mateixos drets que les blanques ).Una segona coincidència, però jo a la meva, seguia llegint.

S’acava la cançó i davant la tercera que va escollir, vaig tindre que aixecar la vista del llibre i mirar-me l’ipod. Els motius estan plenament justificats. La tercera cançó va ser Free At Last interpretada pels The Soul Stirrers ( el primer grup on va militar en Sam Cooke ).

S’havien produit masses coincidències interpretatives i encara més de missatges en les cançons. Vaig agafar l’ipod, amb delicadesa, vaig esbossar un somriure franc i li vaig preguntar, vols ser el meu amic ?

La música del post d’avui, no seria de justícia que no fora del Sam Cooke i la cançó que ha originat aquest post, Twisting The Night Away.

D’en Sam Cooke i de la forma que tenia de esquinçar l’ànima, ja en parlaré un altre dia més àmpliament, avui, només deixar un enllaç amb la cançó Twisting The Night Away, interpretada el 1963 al Harlem Square Club. http://rapidshare.com/files/160406376/Twisting_The_Night_Away_-_Sam_Cooke_-_Live_At_The_Harlem_Square_Club_1963.mp3