La festa major, és un joc on tothom hi pot jugar, a uns els hi agrada un tipus de joc a uns altres un altre i aquesta suma fa festa major.
Si molta gent de Reus anés al psicoanalista i aquest fes un test per relacionar paraules sense temps per pensar la resposta, segur que si digués “ festa major ” la paraula amb la qual majoritariament la relacionarien seria en el 70% dels casos “ tronada ” ( després la seguiria “ seguici ” ( 29,8 % ), barraques a les set i mitja del matí ( 0,1 % )( això és segur perquè estava allí amb els 0,1% que respondrien això ) i l’altre 0,1% restant diria: “ i a vosté li estic pagant perquè em pregunti això ?, em pot ensenyar la seva titulació ? ” )
Al igual que la pinya que monten els castellers, la base de la festa major de Reus la sostenen la tronada i el seguici ( amb tots els elements festius que el componen ).
Viure la tronada, i especialment la de la vigília que és la què màgicament sempre peta més fort, des d’un balcó o terrat al Mercadal, és indescriptible perquè per un costat estàs al mig de la festa, segueixes tot el recorregut de la flama menjant-se la pólvora i fent petar els masclets, veus tota la gent a la plaça disfrutant d’ella i com no, l’olor de la pólvora cremada que t’omple les fosses nassals.
El seguici també és cabdal. Poder gaudir de les “ propostes ” de totes les agrupacions que hi participen, és especial. No en voldria destacar cap, encara que tothom en tingui alguna en més estima, perquè cada any que passa s’ha de valorar el fet que hi ha gent que dedica part del seu temps durant tot l’any per tal de mantenir viva la tradició. Dels moments destacats del seguici, sempre té un no-se-què d’especial el moment en que l’imatge de Sant Pere entra a la Plaça el dia 29 i tot el seguici comença a ballar cadascú la seva dansa acompanyada de la seva música i es crea aquella agradable barreja que és digereix dolçament i que et deixa el cos amb més ganes de festa ( no parlo de rom “añejo” amb coca-cola, sino de festa major ).
A part de la pinya, hi ha d’altres elements i actes destacables en mig de la festa major, el Bou de Reus, Varietées de Sant Pericu, cercaviles del canó, de foc, de música i de bars, concerts, i totes les altres.
Quan és la festa major d’algun lloc, el focus principal és tot el que passa al poble o a la ciutat en qüestió, o almenys és el que diem els que aquest any ens ha tocat quedar-nos per aquí.
M’entres estava fent guardia una nit a les barraques, tenia uns amics a Andorra per veure i escoltar al Bob Dylan. La veritat es que jo em pensava que el Dylan vindria a barraques i que Barricada tocaria a Andorra, però es veu que ho vaig entendre tot malament i vaig perdre jo.
Aquí teniu una foto, que van fer els meus amics, del Dylan a Andorra després d’haver anat a comprar sucre al Jumbo, el Dylan, els meus amics no van comprar res.
La veritat es que l’implicació de la gent en la festa major és destacable. En els darrers anys s’han tornat a re-incorporar tradicions que estaven oblidades i aquest any ha sigut especial la recuperació del sopar de bou i arròs a les Peixetaries Velles. Primer tenia entès que es feia un sopar amb el Bono a Reus i estava per allí, però uns altres amics que estaven a Dublin fent-se fotos amb el Bono dels U2 em van dir que no l’esperés aquella nit perquè estava amb ells ( almenys em queda el consol d’haver tastat el bou i l’arròs ). Aquí teniu una de les fotos dels amics amb el Bono pels carrers de Dublin ( el Bono és el que està com un bou al mig ).
La música del post és Joc de Creus, una de les últimes cançons del darrer disc del músic de Reus, Vilella. Disc grabat a l’abril d’aquest any, Vilella II, ens porta pels camins del rock més directe. Combinant la lírica amb les bases més crues del rock’n’roll, és un disc que mereix ser escoltat i encara més disfrutat en directe. Si algun dia per algun carrer veieu un cartell on s’anuncii un concert d’ell, hi podeu anar sense temors: festa i rock’n’roll.
Us deixo el següent enllaç per qui vulgui escoltar les cançons d’aquest últim disc.
L’arribada massiva de gent, provoca que s’obrin nous bars i altres tuguris i que s’aixequin les primeres atraccions entre finals del segle XIX i començaments del XX, fins a convertir la zona en un lloc bastant diferent del pensat originalment. Com no, també ha patit diversos incendis, cosa que a New York es bastant habitual, que l’han fet anar renovant les seves atraccions fins que després de la II Guerra Mundial va entrar en certa decadència i en l'oblit.
