Torres més altes han caigut

La música del post d’avui

Si l’últim dia estavem sota un pont de Manhattan, avui anirem a parar un altre cop a Manhattan però ens tenim que desplaçar una mica. Parafrasejant el contrari que diria el poeta contemporani podriem dir que: “ está en desiertos muy remotos y en montañas muy lejanas ”.

Sortint del Williamsburg Bridge, travessarem l’Atlàntic, passarem horitzontalment pel mig de l’Àfrica, creuarem el Mar Roig i caurem al Yemen. A primera vista no sembla un lloc molt propici per ubicar un altre Manhattan, però existeix.

Quan et diuen que el Manhattan del desert té 7.000 habitants, costa fer-se una imatge mental del lloc i si ho rematem dient que les cases daten del segle XVI encara sembla més difícil d’imaginar. Aquest lloc existeix i es diu Shibam.

Els orígens de Shibam, al Yemen, es remonten a fa uns 2.000 anys. El poble va trobar la seva prosperitat principalment en el comerç de l’encens i per estar situat estratègicament en una ruta comercial important. El resultat de tot això, és una ciutat del segle XVI situada al mig del desert, amb cases de fins a 9 pisos d’alçada i utilitzant únicament com a materials per a la construcció, fang i palla per fer els maons.

La similitud amb Manhattan la dóna el fet de l’estretor dels seus carrers, per protegir els edificis dels efectes de l’aigua i per protegir-se també dels atacs dels beduins, que juntament amb l’alçada de les cases en mig del desert, provoca una imatge que des de la distància presenta moltes similituds amb la Manhattan de New York.

Com moltes coses, quan t’apropes, comences a veure les diferències i les contraposicions d’un lloc vers l’altre no només estructuralment sinò que et pots imaginar tot de coses que desitja Manhattan de Shibam i Shibam de Manhattan.

Com a anècdota, a Shibam si van rodar algunes escenes de la pel.lícula que ja és un clàssic del cinema, Les mil i una nits de Pier Paolo Pasolini ( per qui estigui interessat, la pel.lícula és una adaptació, però que bastant lliure, del llibre de Les mil i una nits ).

Pels curiosos que vulguin veure la màgia del lloc, podeu veure un breu video on s’explica tot a la perfecció, no es pot dir més en menys temps i no com en aquest blog. http://whc.unesco.org/en/list/192/video

I qui no estigui encara sedollat i vulgui veure l’ubicació geogràfica i més imatges suggeridores d’aquesta ciutat a través del Google Earth, que copii al fer la búsqueda les següents coordenades 15°55′37″N 48°37′36″E ( ja que si s’escriu Shibam, apareix una altra ciutat també del Yemen, però no és a la que em refereixo al post d’avui. I encara un últim suggeriment, a l’entrar al Google Earth aneu primer a New York i quant estigueu allí, copieu les coordenades anteriors i començarà el viatge ).

La cançó del post d'avui

Avui, de la música del post no cal ni és necessari fer molts comentaris. Simplement és l’Elvis Presley elevant-se amb la seva força en una cançó trista. La cançó es titula You Gave Me A Mountain i l’extracte que podeu escoltar o baixar en el següent enllaç està extreta del concert que va fer el 20 de febrer de 1977 a Charlotte (EEUU).

http://rapidshare.com/files/118350297/Elvis_Presley__You_Gave_Me_A_Mountain_Charlotte_February_20_1977.mp3

Honors als del costat

La música del post d’avui

I es que moltes vegades els honors no estan molt ben repartits si es confonen amb la fama.

Actualment s’està celebrant el 125 aniversari de l’obertura al trànsit del pont de Brooklyn a New York. Tothom ha vist o ha passat pel Brooklyn Bridge alguna vegada, o bé tocant-lo amb les seves mans i peus o bé en la seva imaginació provocada pels estímuls de diferents pel.lícules o sèries, tothom hi ha transitat d’una manera o altra.

És evident el mèrit d’aquest pont suspès, però no ho són menys els dels seus companys a l’ombra: el Manhattan Bridge i el Williamsburg Bridge. També fa temps que estan allí, mirant el seu famós company. El Manhattan Bridge amb 99 anys i el Williamsburg Bridge amb 105 anys sempre han treballat pels new yorkers ( em resisteixo a utilitzar la paraula novaiorquesos perquè em sona una paraula amb connotacions alimentícies relacionades amb el formatge ) fent la feina fosca i permetent el lluïment del primer.

Els tres ponts conecten l’illa de Manhattan amb Brooklyn però si mirem els nexes que uneixen podriem dir que el pont de Brooklyn pertany a “l’stablishment” ja que uneix la part oficial o política de Manhattan amb Brooklyn i té un ús més turístic mentre que els altres dos ponts cumpleixen simplement amb la difícil missió per a la que van ser construïts, que és permetre a la gent del carrer la seva supervivència i uneixen dos altres classes d’universos com són Chinatown amb Brooklyn ( el cas del Manhattan Bridge ) i el Lower East Side amb el Brooklyn de Williamsbrug ( en el de Williamsburg ).

Els ponts de Manhattan i Williamsburg també es poden creuar en bicicleta, caminant d’esquena, corrent mentres crides, fent salts a peu coix i de qualsevol manera i sempre oferint un espectacle de vistes impressionant. Des del de Williamsburg tens una vista del Midtown i de la part antiga industrial a la rivera de l’East River i des de Manhattan pots contemplar el Lower Manhattan des de una perspectiva diferent.

Una cosa interessant que no té el Brooklyn Bridge és que els altres dos ponts són creuats pel metro amb l’experiència que això significa. Estàs al metro, soterrat i fosc només il.luminat amb llums artificials i de cop un raig potent de llum natural encèn tot el vagó i et trobes suspès en l’aire al mig de New York disfrutant de les vistes que et proporciona, és una sensació interessant (aquesta experiència es pot tindre si s’agafa la línea B o D que té origen a Coney Island i que traspassa el riu pel Manhattan Bridge, pots veure l’skyline i el pont de Brooklyn des d’una perspectiva diferent ).

I una altra cosa que no té el de Brooklyn i es que desde els altres dos ponts pots veure el primer.

Però sempre les coses més interessants dels ponts no passen a dalt sinó a sota i a New York també.

Al costat dels pilars que toquen terra ferma, sempre es construeix un univers paral.lel al de la ciutat a la qual pertanyen. Carrers degradats i ombrívols on, quant la resta de la ciutat està il.luminada per un sol enlluernador, amb prou feines si deixen caure uns fils de sol, cases antigues plenes d’històries de gent que troba dura la vida a la ciutat, vidres blancs de pols esperant la pluja que els neteji, atmosfera carregada d’humitat.

I en aquest ambient es pot veure de tot, moviments nocturns sospitosos, amors perduts, plors llunyans, mirades extraviades, animals domèstics sense amo i gent caminant perduda que se sostenen al terra com els cables tensors del pont que els aixopluga.

Hi ha tantes històries sota els ponts...

La cançó del post d’avui

La part musical d’avui com heu pogut veure al començar el blog són els Red Hot Chili Peppers amb la cançó Under The Bridge ( avui l’opció era fàcil de relacionar ).

A partir d’ara hi ha l’opció d’escoltar la cançó del dia mitjançant el reproductor al començament de cada post i també deixaré un enllaç per qui la vulgui guardar al seu ordinador.

Tornant a l’Under The Bridge dels Red Hot Chili Peppers, aquesta cançó pertany a doble disc Blood Sugar Sex Magic, disc que va ser gravat a la mansió del famós prestigitador Harry Houdini. És un disc, que com es pot comprobar amb la relació de les 4 paraules que el formen, ens dona una visió variada de l’univers dels Peppers tant musicalment com sentimentalment.

Aquesta gravació pertany al concert que van fer a Köln, Alemanya, l’agost de 1999.

http://rapidshare.com/files/117593340/Red_Hot_Chili_Peppers_Under_The_Bridge_1999-08-20_Cologne.mp3

L'ànima blava

La banda sonora del blog d'avui:




Quan arribes a un lloc on no hi has estat mai, sempre s’aguditzen els sentits, especialment la vista.

Quan arribes a un lloc on no hi has estat mai i tampoc hi has de passar molt temps, la ment intenta retrindre la màxima informació del que els sentits perceben.

Quan arribes a un lloc on no hi has estat mai i no en saps res i has de passar poc temps, i el poc temps que tens no el pots dedicar a veure res, és una llàstima.

El tercer supòsit és on m’he trobat aquesta setmana en un viatge a Lisboa, perquè saber que és la capital de Portugal i que té un dels ponts més llargs d’Europa anomenat Vasco da Gamma, és no saber res.

En el viatge de tornada, la ment comença a donar voltes intentant lligar records recents per determinar si ha sigut un oasi o una experiència. I recordant et venen imatges, sensacions i llavors ets conscient que tot això determina que has viscut una experiència.

I tornes amb imatges de les set muntanyes que té la ciutat, de l’enorme aqüeducte de “ las aguas libres “ i dels carrers estrets i costeruts del centre històric de la ciutat.

I tornes amb la sensació i experiència que a Lisboa els cotxes corren molt, a velocitats de vertigen tant per les pendents com pels carrers estrets i com per les pendents dels carrers estrets.

I tornes amb algunes veus i músiques, que quan arribes a casa, encara ressonen pel teu cap. I es que quan et conviden a sopar en un local on interpreten fados, t’entra algo de por al cos potser degut a imatges preconcebudes de japonesos menjant i bebent finos en un local de tablado falmenco.

Tots els pobles sempre han tingut la necessitat d’expressar els seus sentiments amb la música més propera que tenen. Flamenc, tango, fado, blues són cosins sentimentals de nostàlgia i tristesa, formes d’enaltir els desitjos i la vida terrenal.

I que millor que combinar els sentiments amb el gust, la vista, l’olfacte, l’oïda i el tacte, fent aflorar tots els sentits. Mentre estàs degustant un cabrit al forn, baixen molt l’intensitat de les llums del restaurant, gairebé a les fosques, surten 3 guitarristes i una cantant. L’ambient és comença a palpar. La guitarra portuguesa comença a puntejar la melodia mentres les dos guitarres espanyoles bressolen a la cantant de veu afectada i estripada.

Quan acaben cada cançó la gent desperta els seus sentiments i aplaudeix profusament. Tandes de 3 cançons, torna la llum al local, assaboreixes un bon vi portugués del Douro segueixes menjant i conversant i de cop, es torna a fer fosc a la sala, tornen a sortir els 3 guitarristes i deixes que la cantant et porti on ella vol mentres assaboriu junts una copa de vi.

Per sort els catalans tenim una bona cuina,... o no, però el que és més important dels catalans, és que mai estem tristos, perquè sinó no se com ho expressaríem….

Avui, en honor al fado, us deixo un enllaç a una canço de l’Amália Rodrigues, a rainha do fado, que porta per títol Tudo Isto E Fado. Qui vulgui saber què és un fado, que escolti la cançó.

http://rapidshare.com/files/116885880/amalia_rodrigues_Tudo_Isto_E_Fado.wma

La vida sigue igual ( Julio Iglesias )

Quant arribes de viatge, a part de tornar cansat i més si arribes tard com ha succeït avui, et preguntes si val la pena informar-se de les notícies que han passat al món els dies que has estat "incomunicat" informativament o si no ho fas, si la vida segueix igual.

Mentres em penso que faig, us deixo un tango del Carlos Gardel que es titula Madreselva
http://rapidshare.com/files/116630702/Carlos_Gardel_Madreselva.mp3

Demà ja us explicaré alguna cosa del viatge.

Algú sap el seu nom ?

Arrel d’una notícia publicada aquesta setmana pels mitjans de comunicació on s’informava que s’havia descobert una nova espècie d’aranya i que el biòleg que va fer la troballa la va anomenar Myrmekiaphila neilyoungi en honor al músic Neil Young, em vaig preguntar si posar aquest nom podria ser considerat com un acte constitutiu de delicte penat amb algun any i un dia de presó o contrariament és un premi a com l’espècie humana algunes vegades utilitza l’intel.lecte ( i no m’ho pregunto per si agrada més o menys el Neil Young, si l’investigador fos un fan declarat dels Van Halen clàssics que portés sota de la seva camisa una samarreta dels Van Halen i hagués descobert un lloro i l’hagués anomenat Psittacula sp. vanhaleni, em seguiria preguntant el mateix ).

Mentres em penso la resposta i com que sóc un home previngut, ja em preparo per si algun dia tingués la fortuna de trobar-me cara a cara amb alguna flor i fos el primer ésser humà en veure-la, així que agafo el manual que s’ha de seguir per anomenar les espècies vegetals per anar adelantant feina ( seguiré les pautes indicades per l’International Code of Botanical Nomenclature, que per si hi ha gent interesada us deixo l’enllaç http://www.bgbm.fu-berlin.de/iapt/nomenclature/code/SaintLouis/0000St.Luistitle.htm)

Seguint les regles més importants a aplicar, ens trobem amb els següents punts:

a) S’HA DE DONAR UN NOM CLAR I AQUEST NO POT SER VULGAR ( EN QUANT A UN NOM QUE ES PUGUI ANOMENAR A TOT ARREU IGUAL I NO VARII D’UNA REGIÓ A UNA ALTRE) així que abans d’arribar a la primera regla ja comencen amb prohibicions. Suposo que aquesta restricció ja em descartaria noms com roda, agulla o bastó.Seguim,

1.- NO SON VÀLIDS NOMS ANTERIORS A 1753 ( EN AQUEST ANY EL BOTÀNIC CARLOS LINNEO VA COMENÇAR LA NOMENCLATURA CIENTÍFICA DE LES PLANTES ). La primera norma i ja estem posant portes al camp, si es que es mereixerien que quant trobés una planta nova la destruís. Aquesta regla m’inpedeix utilitzar un nom tant bonic per una flor que seria el de Xahrazad, en honor a la narradora de les històries de Les Mil i una Nits que d’aquesta forma va evitar la seva mort en mans del sultà Sahriar. Algunes vegades les normes van contra la bellesa.

2.- ELS NOMS HAN D'ESTAR LLATINITZATS JA QUE EL LLATÍ ÉS L’IDIOMA ACOSTUMAT EN LA NOMENCLATURA DE LES CIÈNCIES. Ara veig que em toca revisar una mica el meu llatí rovellat, deixeu-me exercitar una mica: nomen floris, popina fragoris i citrus excelsus ( ja estic agafant pràctica ). Següent:

3.- EL NOM CIENTÍFIC D’UNA PLANTA HA DE SER BINOMIAL, ES A DIR HA DE TINDRE DUES PARAULES, QUE HAN DE SEGUIR EL SEGÜENT:

3.1- EL NOM DEL GÈNERE AL QUE PERTANY LA PLANTA EN MAJÚSCULES ( això ho puc fer perquè el teclat de l’ordinador m’ho permet, cap problema )

3.2- EL NOM ESPECÍFIC DONAT A L’ESPÈCIE ANIRÀ EN MINÚSCULES I SERÀ UN ADJECTIU QUE CARACTERITZI L’ESPÈCIE O EL NOM D’UNA PERSONA O LLOC ( les minúscules m’estan funcionant a la perfecció, això no serà problema, però com que no conec el lloc on trobaré la flor tindré que escollir pel nom o un adjectiu o el nom d’una persona ).

Aquests són els principis bàsics de nomenclatura, després ja hi ha una sèrie de detalls, però no els penso seguir i si per això tinc que crear una asociació botànica escindida de l’original doncs ho faré.

Seguint totes les regles anteriors, m’han fet descartar alguns noms per a la meva flor com podrien ser Adelfa xahrazad, Citrullus bastó i Petulia petulia petulia petulia petulia. Veient que aquests noms els tinc que descartar, no m’han deixat cap altre opció que anomenar la meva estimada flor com Verbascum llollbertranensis.

Prego que si aquest post, cau en mans d’algún botànic, sigui desaprensiu o no, encara que millor si ho és, que tingui en compte la meva proposta.

La cançó del blog

Avui he deixat que fos l’atzar o millor dit el shuffle el responsable de la tria de la cançó i ha tocat Addicted de l’Amy Winehouse.

L’Amy Winehouse ha barrejat eclècticament la tradició del soul i el jazz clàssics en la seva veu i l’ha transportat als problemes i actituds de la societat actual.

http://rapidshare.com/files/115653669/01_Amy_Winehouse_-_Addicted_-London_2007.mp3

La cançó està extreta d’un concert que va fer a Londres l’any 2007.

Perdut a la selva i al meu propi blog

I arriba un dia que et decidiexes a fer el segon post del blog.

Si enfrontar-se al primer podria ser comparat a passar a l’altre costat de la tàpia, el segon consisteix en explorar el que tens davant, el camp o la selva ( que no és el mateix que el camp que hi ha a la Selva ( del Camp ), qui va dir que fer humor era fàcil que m’escrigui un comentari explicant-m’ho perquè aquell dia no el vaig escoltar ).

Ja que he començat una mica “rupestre o silvestre“ ho acabaré de “matar” parlant d’alguna selva i com que mai m’he endinsat en cap, doncs escolliré la selva de lost ( desitjo profundament que l’illa de lost sigui una illa amb profusió d’arbres i “selvàtica” perquè mai he vist cap capítol de la sèrie ).

La primera ( i última ) notícia que vaig tindre sobre Lost va ser que era una sèrie que tractava d’un grup de persones que tenen un accident d’avió i es queden abandonades al mig d’una illa. Ràpidament el meu subconscient es va abandonar, com sempre, i va començar a imaginar una sèrie de coses que succeien a l’illa però sempre amb el nexe d’una selva pel mig.

Si el protagonista que anava sense afeitar tenia gana, l’imaginava
anant per la selva en mig d’arbres prims i altíssims buscant alguna au, encara per descobrir per la ciència, per fer-la a la brasa, si el dolent de lost volia amagar el telèfon mòbil sospitava que caminaria per la selva pujant i baixant per turons i enterraria la preuada peça excavant la terra humida en un punt on la llum gairebé no arriba a trepitjar la terra i si l’ecologista de la sèrie tenia un atac de pànic ja me’l figuro amb una destral a la mà tallant lianes i trepitjant plantes tot posseït.

Sempre he tingut moltes ganes de caminar uns quants dies pel mig d’alguna selva i d’anar descobrint cada dia coses que s’amaguen allà al mig ( a part de la mitja dotzena de persones que són protagonistes d’una sèrie de televisió ).
Encara que he viscut una temporada per sota del tròpic de càncer, allí no hi havia selva pròpiament dita o el que podria ser pitjor, pròpiament imaginada per mí. Algunes vegades esperem tant d’una cosa o ens l’imaginem amb una idea tant fixe, que potser la tenim davant i no la veiem.

Quant m’imagino la selva, em venen al cap tres coses: vegetació exhuberant, verds atapaïts que van cambiant de color en la mesura que més o menys raigs de sol poden penetrar entre mig dels arbres i l’humitat extrema. Portant aquestes característiques a la meva pròpia experiència, podria considerar que mai he trepitjat la selva perquè l’humitat extrema, sí que la vaig experimentar, el verd humit, també, però no vaig ni olorar l’atapeïment dels arbres, ni la vegetació exhuberant i tanpoc vaig tindre cap problema per avançar enmig dels arbres.

Així que amb l’esperança de trepitjar algún dia la meva selva somiada, em tindré que conformar en seguir imaginant uns quants capítols més de lost i a veure si al final, algú troba el telèfon mòbil que ha amagat el dolent de la sèrie i truca a la marina americana perquè els tregui de la punyetera illa i així em podré dedicar a somiar alguna altra cosa.


Les fílies musicals

Avui estava escoltant els Dire Straits i a mitja cançó m’ha vingut al cap que potser ELLS tindrien que haver ocupat el lloc de la primera cançó en el primer post. Perquè es mereixerien aquest honor ?, sencillament perquè els puc considerar com els primers ( ja se sap tot el tema de l’anterior post dels primers i dels del mig ), ja que va ser amb els Dire Straits amb els que em vaig submergir realment per primera vegada al fantàstic món de la música.

Es per descarregar el sentiment de culpa de no anomenar-los al primer post que tenen l’honor de tancar aquest post. I el tancaran amb la primera cançó del primer disc que van editar. El disc Dire Straits i la cançó Down To The Waterline ( extreta del concert que van fer el 1979 a Köln ).

http://rapidshare.com/files/114708940/Dire_Straits_Down_To_The_Waterline_Cologne_19790216.mp3

Els primers i els del mig

Malauradament, poques vegades podem dir que som els primers.

Sóc el primer en fer un blog, sóc el primer en utilitzar la paraula “absolutament”, sóc el primer en pensar que sóc el primer que fa alguna cosa,... Però, no ser el primer o ser el 18 milions ( divuit milions de vegades u ), no significa que no es pugui ser fresc, atrevit o simplement normal amb la dificultat que això moltes vegades comporta. Evidentment, si ets el primer sempre tens la satisfacció “extra”, que t’omple l’estómac i et pot evitar tindre que entaular-te per mejar.

Tothom, si vol, pot ser el primer en fer alguna cosa i passar a la posteritat, si vol, però evidentment els que vivim en el segle XXI ho tenim una mica més complicat que els que van viure en el segle XIV abans de Crist. Si hagués viscut al segle XIV a.C. i hagués volgut ser el primer en protagonitzar algun fet, probablement tindria una llista molt més àmplia de coses a fer que la que pot quedar en l’actualitat, ja que moltes d’aquestes coses ja estan “agafades” i més quant la gent converteix en best-seller el Llibre Guiness dels Rècords.

M’imagino, jo, en ple any 1327 a.C., sentat sobre una pedra en un punt indeterminat del desert egipci, sota un sol de justícia, pensant en passar a la posteritat com la primera persona del món en fer alguna cosa. Com que la llista de possibles gestes a fer seria àmplia, suposo que començaria per les més fàcils i hagués decidit agafar un papir, doblegar-lo curosament fins arribar a una forma semblant a la d'un avió, li donaria una mica d’alè per fer-lo planejar, ja posats ho fem de forma espectacular, i a volar, així sortiria a l’història com el precursor del primer vol de l’aviació moderna a escala ( per aquella època suposo que un papir en forma d’avió, ja hagués estat suficient per passar a la posteritat o almenys entrar al Llibre Guiness dels Rècords ). Suposo que això de ser el primer és com moltes coses a la vida, que quant comences en vols més i més i un rècord o proesa t’aboca a fer-ne d’altres i crec que això hagués desembocat cap a l’any 1296 a.C fent la paella valenciana més gran del món ( paella per 6 persones ).

Amb tot això, el que vull explicar es que no sóc el primer en escriure un blog ( i era necessari escriure tot el que he escrit fins ara per arribar a aquesta conclusió ???!!!, ja veieu que així de complicada pot ser algunes vegades l’espècie humana ), però hi ha gent, que tot i no ser els primers, són especials i això és el que es pretén aquí, convertir aquest espai en una cosa especial, sense valorar si és bó o dolent, si s’ho mira la gent o només m’ho miro jo. I si algú es pregunta que hi passarà per aquí, doncs molt fácil, per aquí hi desfilaran notícies, colors, un viatge, una vivència imaginaria, uns ulls, una carretera,.......

Parlant de blogs, us deixo un enllaç d’un altre blog, per ser més precissos i redundants, podriem dir que és un dels blogs de blogs.

Breument, us comento que es tracta del blog que s’ha fet coincidint amb els 90 anys des de que Josep Pla va iniciar el seu dietari El Quadern Gris. En aquest blog, s’estan realitzant les entrades seguint cronològicament les dates en que Josep Pla va fer les seves anotacions, reproduint els textos originals íntegres.

En El Quadern Gris, ens podem trobar tot de coses que li passaven pel davant a Pla, deixant que fos l’altzar qui determinés el què li posava al davant i Pla qui determinava què escrivia. Podriem dir que era un pacte entre l’atzar i Pla, un treball fet a dos mans.

http://elquaderngris.cat/blog/?m=200803&paged=3

En un altre ordre de coses, una de les meves aficions es la
música ( dammit ! no sóc el primer en tindre la música com afició ).

Per aquest blog també desfilaran les meves fílies i fòbies musicals de cada moment, intentant deixar un enllaç sonor referent a una cançó, un so, etc, és simplement això, no pretenc ser el primer en explicar-vos els origens i l’història de cada composició, per això hi ha historiadors, musicòlegs i internet i jo no pertanyo a cap d’aquestes tres espècies, per tant, us tindreu que conformar i reconfortar amb la meva explicació directa de la fília o fòbia pertinent.

Avui toca una fília dels Led Zeppelin re-versionada.
Es tracta de la cançó Black Country Woman, una cançó acústica dels Led Zeppelin que conté rock’n’roll i funk al 100%. Originalment la cançó la podeu trobar en el disc dels Led Zeppelin, Physical Graffiti, però en aquesta ocasió, faig referència a una versió d’aquesta cançó que van fer el Robert Plant ( cantant dels Led Zeppelin ) i l’Alison Krauss ( cantant i violinista de bluegrass de currículun gens despreciable, encara que tampoc hagi sigut ni la primera cantant, ni la primera violinista de la música ).

En el següent enllaç, us podreu descarregar aquesta versió que correspon a un concert que van fer el passat 26 d’abril a Birmingham (EEUU) enmarcat en la gira que actualment porten a terme.

http://rapidshare.com/files/114015552/07_Black_Country_Woman.mp3

El Robert Plant i l’Alison Krauss es van unir l’any 2007 per editar el disc Raising Sand sota la batuta o col.laboració del T Bone Burnett i després de la publicació del disc, van iniciar una gira mundial de presentació del mateix, que és d’on s’ha extret aquesta cançó.

I perquè aquesta cançó en aquest post ? Doncs simplement perquè té sentiment, té força i té ritme, que més es pot demanar que tingui una cançó ?