absolutament u: L'ànima blava

La banda sonora del blog d'avui:

Quan arribes a un lloc on no hi has estat mai, sempre s’aguditzen els sentits, especialment la vista.

Quan arribes a un lloc on no hi has estat mai i tampoc hi has de passar molt temps, la ment intenta retrindre la màxima informació del que els sentits perceben.

Quan arribes a un lloc on no hi has estat mai i no en saps res i has de passar poc temps, i el poc temps que tens no el pots dedicar a veure res, és una llàstima.

El tercer supòsit és on m’he trobat aquesta setmana en un viatge a Lisboa, perquè saber que és la capital de Portugal i que té un dels ponts més llargs d’Europa anomenat Vasco da Gamma, és no saber res.

En el viatge de tornada, la ment comença a donar voltes intentant lligar records recents per determinar si ha sigut un oasi o una experiència. I recordant et venen imatges, sensacions i llavors ets conscient que tot això determina que has viscut una experiència.

I tornes amb imatges de les set muntanyes que té la ciutat, de l’enorme aqüeducte de “ las aguas libres “ i dels carrers estrets i costeruts del centre històric de la ciutat.

I tornes amb la sensació i experiència que a Lisboa els cotxes corren molt, a velocitats de vertigen tant per les pendents com pels carrers estrets i com per les pendents dels carrers estrets.

I tornes amb algunes veus i músiques, que quan arribes a casa, encara ressonen pel teu cap. I es que quan et conviden a sopar en un local on interpreten fados, t’entra algo de por al cos potser degut a imatges preconcebudes de japonesos menjant i bebent finos en un local de tablado falmenco.

Tots els pobles sempre han tingut la necessitat d’expressar els seus sentiments amb la música més propera que tenen. Flamenc, tango, fado, blues són cosins sentimentals de nostàlgia i tristesa, formes d’enaltir els desitjos i la vida terrenal.

I que millor que combinar els sentiments amb el gust, la vista, l’olfacte, l’oïda i el tacte, fent aflorar tots els sentits. Mentre estàs degustant un cabrit al forn, baixen molt l’intensitat de les llums del restaurant, gairebé a les fosques, surten 3 guitarristes i una cantant. L’ambient és comença a palpar. La guitarra portuguesa comença a puntejar la melodia mentres les dos guitarres espanyoles bressolen a la cantant de veu afectada i estripada.

Quan acaben cada cançó la gent desperta els seus sentiments i aplaudeix profusament. Tandes de 3 cançons, torna la llum al local, assaboreixes un bon vi portugués del Douro segueixes menjant i conversant i de cop, es torna a fer fosc a la sala, tornen a sortir els 3 guitarristes i deixes que la cantant et porti on ella vol mentres assaboriu junts una copa de vi.

Per sort els catalans tenim una bona cuina,... o no, però el que és més important dels catalans, és que mai estem tristos, perquè sinó no se com ho expressaríem….

Avui, en honor al fado, us deixo un enllaç a una canço de l’Amália Rodrigues, a rainha do fado, que porta per títol Tudo Isto E Fado. Qui vulgui saber què és un fado, que escolti la cançó.