Perdut a la selva i al meu propi blog

I arriba un dia que et decidiexes a fer el segon post del blog.

Si enfrontar-se al primer podria ser comparat a passar a l’altre costat de la tàpia, el segon consisteix en explorar el que tens davant, el camp o la selva ( que no és el mateix que el camp que hi ha a la Selva ( del Camp ), qui va dir que fer humor era fàcil que m’escrigui un comentari explicant-m’ho perquè aquell dia no el vaig escoltar ).

Ja que he començat una mica “rupestre o silvestre“ ho acabaré de “matar” parlant d’alguna selva i com que mai m’he endinsat en cap, doncs escolliré la selva de lost ( desitjo profundament que l’illa de lost sigui una illa amb profusió d’arbres i “selvàtica” perquè mai he vist cap capítol de la sèrie ).

La primera ( i última ) notícia que vaig tindre sobre Lost va ser que era una sèrie que tractava d’un grup de persones que tenen un accident d’avió i es queden abandonades al mig d’una illa. Ràpidament el meu subconscient es va abandonar, com sempre, i va començar a imaginar una sèrie de coses que succeien a l’illa però sempre amb el nexe d’una selva pel mig.

Si el protagonista que anava sense afeitar tenia gana, l’imaginava
anant per la selva en mig d’arbres prims i altíssims buscant alguna au, encara per descobrir per la ciència, per fer-la a la brasa, si el dolent de lost volia amagar el telèfon mòbil sospitava que caminaria per la selva pujant i baixant per turons i enterraria la preuada peça excavant la terra humida en un punt on la llum gairebé no arriba a trepitjar la terra i si l’ecologista de la sèrie tenia un atac de pànic ja me’l figuro amb una destral a la mà tallant lianes i trepitjant plantes tot posseït.

Sempre he tingut moltes ganes de caminar uns quants dies pel mig d’alguna selva i d’anar descobrint cada dia coses que s’amaguen allà al mig ( a part de la mitja dotzena de persones que són protagonistes d’una sèrie de televisió ).
Encara que he viscut una temporada per sota del tròpic de càncer, allí no hi havia selva pròpiament dita o el que podria ser pitjor, pròpiament imaginada per mí. Algunes vegades esperem tant d’una cosa o ens l’imaginem amb una idea tant fixe, que potser la tenim davant i no la veiem.

Quant m’imagino la selva, em venen al cap tres coses: vegetació exhuberant, verds atapaïts que van cambiant de color en la mesura que més o menys raigs de sol poden penetrar entre mig dels arbres i l’humitat extrema. Portant aquestes característiques a la meva pròpia experiència, podria considerar que mai he trepitjat la selva perquè l’humitat extrema, sí que la vaig experimentar, el verd humit, també, però no vaig ni olorar l’atapeïment dels arbres, ni la vegetació exhuberant i tanpoc vaig tindre cap problema per avançar enmig dels arbres.

Així que amb l’esperança de trepitjar algún dia la meva selva somiada, em tindré que conformar en seguir imaginant uns quants capítols més de lost i a veure si al final, algú troba el telèfon mòbil que ha amagat el dolent de la sèrie i truca a la marina americana perquè els tregui de la punyetera illa i així em podré dedicar a somiar alguna altra cosa.


Les fílies musicals

Avui estava escoltant els Dire Straits i a mitja cançó m’ha vingut al cap que potser ELLS tindrien que haver ocupat el lloc de la primera cançó en el primer post. Perquè es mereixerien aquest honor ?, sencillament perquè els puc considerar com els primers ( ja se sap tot el tema de l’anterior post dels primers i dels del mig ), ja que va ser amb els Dire Straits amb els que em vaig submergir realment per primera vegada al fantàstic món de la música.

Es per descarregar el sentiment de culpa de no anomenar-los al primer post que tenen l’honor de tancar aquest post. I el tancaran amb la primera cançó del primer disc que van editar. El disc Dire Straits i la cançó Down To The Waterline ( extreta del concert que van fer el 1979 a Köln ).

http://rapidshare.com/files/114708940/Dire_Straits_Down_To_The_Waterline_Cologne_19790216.mp3