Qué provoquen les nits sobre els cotxes que fan que...

El cap de setmana passat, caminant pel carrer en plena nit, vaig veure una imatge i vaig escoltar part breu d’una conversa.

El teatre estava situat en un carrer. La il.luminació, en penombra. L’escenari, un cotxe amb els vidres abaixats. El pati de butaques, desert. Els protagonistes un noi i una noia, joves els dos.

L’autoria del text de l’obra podria ser atribuïda a algun deixeble en hores baixes d'en Shakespeare. En l’escena, la noia parlava i el noi callava mentre que amb la mirada intentava buscar l’apuntador per a que li recordés la seva frase del llibret, però no el veia i només podia dibuixar un sentiment de resignació amb la mirada.

Al passar pel costat del cotxe, vaig escoltar la frase definitiva que em va fer veure quina altra funció tenen els cotxes. La setència shekesperiana interpretada això sí amb molt de sentiment i embolcallada en plors, va ser: “ m’he equivocat tantes vegades amb tu i ara ja n’estic cansada ”.

Amb això, tot encaixava. La noia finalment es deixava anar vencent la por que l’havia tingut lligada tantes vegades i que l’impedia finalitzar la comèdia. Ell no intentava replicar-la, ho acceptava i d’aquesta manera es treia la por de continuar amb aquella obra que només l’hi havia omplert en els assajos.

Semblava que el magnetisme del cotxe, els hagués alliberat.

I es que per les nits, i només quan els cotxes estan aparcats, es converteixen en confessionaris.

Serà en David Hasselhoff el mestre de cerimònies ??

Parlant d’alliberament, la cançó d’avui es diu així, Alliberament. Cançó del disc Vilella, parla de la por, sempre present fins al moment en que es trenca la cadena amb la que la portem lligada al cos i llavors s’allibera tot.

Aquí us deixo l’enllaç per a qui la vulgui conservar http://rapidshare.com/files/158492729/Alliberament_-_Vilella.MP3

La casa dels famosos...Elvis Presley

Avui viatjem cap a Memphis per conèixer els racons de la casa de l’Elvis Aaron Presley.

Als suburbis del sud de Memphis, molts hi tenim la nostra segona residència, alguns la tenen espiritual i altres física i el Rei, les tenia les dues. Benviguts a Graceland.

El fill de la Gladys i el Vernon, va néixer a Tupelo, Mississippi, el 1935 i poc després dels seus primers èxits, el 1957, va comprar Graceland que és com es coneix la casa, per 100.000 U$.

Traspassem la porta i ens endinsem a les entranyes de la casa. Aquí podeu veure la sala d’estar.

A Graceland també hi van viure els seus pares, la seva dona ( la Priscilla ) i també la seva cort d’amics, que disfrutaven d’entre altres comoditats de la Jungle Room ( habitació decorada en suposat estil hawaià per al millor relax d’ell i dels seus ).

Per als seus amics, coneguts com Memphis Mafia, perquè li proporcinaven de tot, tampoc els hi fatava la sala recreativa per matar els temps morts fent unes partides.

Com a bon americà sureny que era, a l’Elvis li encantaven les armes i ell en tenia unes quantes.

No oblidem que l’Elvis era músic i per tant hi havia d’haver un lloc per un petit estudi on pogués treballar íntimament.

Un dels menjars preferits del Rei, eren els sandwich de plàtan amb crema de cacauet i per preparar-se’ls, tenia la seva cuina.

En la següent foto, es pot veure el menjador. Allí disfrutava del menjar i també hi va viure moments feliços amb la seva família.

Si volia mirar la televisó, tenia una sala especial per a fer-ho, tres televisors i un enorme sofà, era tot el que li feia falta.

Com que viatjava sovint i era el Rei, tenia que tindre el seu propi avió ( batejat amb el nom de la seva filla Lisa Marie ) que a dia d’avui, està aparcat als jardins de Graceland ( em refereixo que el que està aparcat és l'avió, no la filla de l'Elvis ).

Tot això és el que pot veure algú que viatgi fins a Memphis i s’apunti a fer el tour per Graceland, però hi haurà una cosa que no podrà veure, ni tan sols el Sr. Clinton ha tingut l’oportunitat de visitar-ho i es tracta del que hi ha al final d’aquestes escales.

És el segons pis de Graceland, on únicament hi poden accedir en l’actualitat la Priscilla i la Lisa Marie ( encara que es comenta que el Nicolas Cage, es va aprofitar de la filla del Rei amb la única finalitat de poder tindre accès a la segona planta i d’aquesta forma ha sigut un dels pocs mortals que s’hi ha pogut passejar ).

Allí a dalt, està tot intacte, amb la roba de l’Elvis, els llençols que va utilitar per útlima vegada, etc. Aquí hi ha unes fotografies de la seva habitació.

La qualitat de les fotos és una mica dolenta degut a que no existeixen fotografies oficials d’aquestes estances pel que aquestes fotografies es poden considerar com una mica il.legals.

Com es pot veure, sembla força confortable, una mica recarregat, però confortable.

I a la segona planta de Graceland també hi ha la cambra de bany on l’Elvis va morir un dia com el 16 d’agost de 1977. Aquí es pot observar la última imatge que va veure.

Als jardins de Graceland, hi ha el Meditation Garden, on reposen les seves despulles al costat de les dels seus pares, la seva àvia i també hi ha un record per al seu germà bessó.

Això i molt més és Graceland.

Per acompanyar el post, podeu escoltar la cançó You've Lost That Lovin' Feelin', en l’interpretació que en va fer l’Elvis a Boston el 1971.

Aquí en teniu l’enllaç per a qui la vulgui guardar http://rapidshare.com/files/155871192/You_ve_Lost_That_Lovin__Feelin__-_Elvis_Presley_-_1971_Boston.mp3

L’excursió de diumenge que no vaig fer

Diumenge m’hagués agradat despertar-me a la baixa California, per allà a San Diego. Un fantàstic dia de sol. Al cotxe, en Dylan canta Romance in Durango i veig clar que avui s’ha d’anar cap a Tijuana. Agafo l’interstatal 805 i cap a Mèxic.

Travesso la frontera, ja estic a l’altre costat, el sol es troba en el seu punt àlgid i en Jorge Negrete em fa el pas més fàcil pels carrers de Tijuana mentres canta els seus corridos. No sóc el primer europeu en trepitjar Tijuana, en Miquel Josep Serra i Ferrer, més conegut com el frare Juníper Serra, va tindre l’honor de ser-ho l’any 1769. Passo sota l’immens arc que em dona la benvinguda oficial.

Aparco el cotxe i començo a caminar. L’olor de les tortillas i els diferents sorolls estan presents en tot moment en l’ambient. Camino pels carrers i observo.

Arribo davant de l’antic Jai Alai i decideixo fer una cervesa per obrir boca dels chiles toreados que menjaré a l’hora de dinar.

Acabat de dinar, decideixo veure-ho tot des d’una altra perspectiva i vaig cap a Cerro Colorado. Des d’allà dalt, contemplo la ciutat, encalvada entre turons, la frontera, la badia de San Diego, ...

Després baixo cap a la plaça Rio a fer l’últim glop de tequila, per marxar d’allí amb un bon regust de boca, mentres contemplo el bullici de la gent que fa el mateix que jo.

I abans de marxar, vaig cap a la platja del costat mexicà de la frontera i em quedo vigilant que els peixos no es passin de bàndol.

I avui en l’apartat musical del blog desfilen els Tigres del Norte, el grup norteny de corridos.

Els Tigres del Norte, posen els corridos al seu servei per transmetre tot d’històries frontereres, d’identitat i narcocorridos.

Aquí us deixo l’enllaç de la cançó Contrabando y Traición

http://rapidshare.com/files/154031712/Contrabando_y_Traicion_-_Los_Tigres_del_Norte.mp3