S’acaben els jocs olímpics i comencen a desapareixer tots els reportatges que, diaris, televisions i opinadors dedicaven a la manca de llibertats a la Xina, giren pàgina i s’apaguen les veus que cridaven llibertat, és la fi de la innocència ?
L’últim capítol The Sopranos, és la fi de la innocència ?
S’està acabant l’estiu, algú haurà perdut la innocència ?
Estàs en un bar i el cambrer et cobra 2 euros per una cervesa, és la fi de la innocència ?
Descobrir qui són els Reis d’Orient, és la fi de la innocència ?
La mort de l’Elvis, és la fi de la innocència ?
La música d’avui és The End Of The Innocence i pertany al Don Henley, en l'etapa musical que va desenvolupar en solitari. Abans, quan formava part dels Eagles, es dedicava a tocar la bateria, cantar i composar les populars cançons dels Eagels.
The End Of The Innocence, pertany al disc del mateix nom, que va publicar el 1989 i és el que més èxit ha tingut fins ara de la seva carrera en solitari.
Quan un any les vacances tarden en arribar, sempre queda l’opció de comprar un poster amb una imatge d’un mar platejat, enganxar-lo a sobre del llit, descalçar-se, posar-se d’empeus damunt del llit i fixar la mirada al fons del mar esperant a que arribi la següent onada tot escoltant surf music.
La música surf, és un estil musical originari de la zona del Sud de Califòrnia i que va tindre un focus d’especial importància en el comtat californià banyat pel Pacífic d’Orange County.
Fou un fenomen sociològic i cultural d’àmbit bastant localitzat en l’àrea mencionada i encara que sovint s’associa a la cultura de la pràctica del surf, la realitat diu que va sobrepassar àmpliament aquest fet i es pot considerar com un dels gèneres musicals instrumentals que més han influenciat a la música rock.
Les arrels de la música surf deriven del rockabilly i per tal de datar el seu inici, ens tindriem que situar als voltants de 1961 al Sud de Califòrnia ( encara que abans dels primers enregistraments, a finals dels 50’s en Dick Dale ja començava a desenvolupar la tècnica d’aquest tipus de música ). Hi ha dues versions de quina va ser la primera cançó surf de la història, per uns seria la cançó publicada al maig de 1961 “ Mr. Moto ” dels The Bel Airs.
Altres versions apunten que va ser en Dick Dale ( pioner i ànima del moviment ) amb la cançó publicada també el 1961, “ Let’s Go Trippin ”.
En Dick, va crear el so característic d’aquesta música que és l’efecte de la reverberació en la sonoritat de la guitarra, que recorda en certa manera al so de les onades quan són atravessades pels surfistes ( va treballar conjuntament amb en Leo Fender, luthier que és considerat com una de les persones més influents en el desenvolupament dels instruments musicals elèctrics, en el desenvolupament de guitarres i amplificadors per trobar aquesta sonoritat característica).
El moviment assoliria el seu punt àlgid el 1963 amb grups com The Surfaris, The Ventures, amb el mateix Dick Dale and his Del-Tones i Jan and Dean entre d’altres grups. ( cap a finals dels 60’s la música surf va passar a un segon pla, cedint davant del protagonisme del rock ).
Que s’anomenés música surf, no anava lligat implícitament al fet que qui la tocava havia de ser un apassionat del surf o fins i tot de la platja, encara que el moviment de “ surfers ” la va adoptar ràpidament per a si mateixos ( tot moviment que vulgui ser representatiu en la societat ha de tindre diverses senyals d’identitat: roba, música, etc ).
Com a banda sonora, podeu escoltar la cançó titulada Monsoon. Enregistrada el 1997 i formant part del primer i únic disc dels Blue Stingrays.
Els Blue Stingrays és un misteriós grup del que es desconeixen els seus components i que mai ha fet cap concert ( encara que les males llengues o les ben informades diuen que els membres del grup són els Heartbreakers, el grup de músics que acompanya sempre al Tom Petty ).
Aquí us deixo els enllaços per a qui vulgui guardar aquestes cançons.
Un cap romà de marbre del segle II d.C. que va ser trobat en una de les cantonades d’un sarcòfag romà. El bust, que serà subhastat el proper mes d’octubre a Londres, té una certa semblança a un cantant del segle XX, posem que parlem de l’Elvis.
Al veure aquesta fotografia, l’he associat als ooparts. Els ooparts ( de l'angles out-of-place-artifact ), o objectes fora de lloc, són objectes que no s'ajusten a l'estrat temporal en el que han sigut trobats i les proves a les que han sigut sotmesos, no deixen dubte que corresponen a l'antiguitat en la que van existir i aquesta, es troba " fora del lloc temporal " que per la lògica “ humana ” hauria de tindre.
Un exmple d’oopart és el Martell de Texas, on durant una investigació, es va trobar un martell fossilitzat que tenia almenys 140 milions d’anys, amb el que tenim que, el martell era anterior a l’aparició de l’home a la terra. Es va descobrir el 1934 a Texas i estava incrustat en una roca. Que el mànec de fusta estigués petrificat, significa que almenys han d’haver transcorregut 140 milions d’anys per trobar-se en aquest estat. El cap del martell, de ferro, és d’una puresa tal, que es tindria que haver fabricat amb tècniques metalúrgiques, amb el que ja tenim dos enigmes que pesen sobre aquest martell.
I al recordar la temàtica oopart, m’ha passat pel cap un record de l’Andreas Faber-Kaiser.
L’Andreas, va ser un autor i comunicador especialitzat en la investigació de fets de la història que el poder establert intentava ocultar i també de fets que no tenien gaire clar el seu origen.
I el pensament vers l’Andreas, m’ha vingut perquè el programa de ràdio que va fer des de 1988 fins a la seva mort el 1994 em va obrir una porta a altres tipus de coneixements, coneixements que te’ls puguis creure en major o menor mesura, tenen un cert atractiu.
Va editar diversos llibres, entre d’altres: " Jesús Vivió y Murió en Cachemira ", " Pacto de Silencio " ( llibre sobre l’afer de l’intoxicació amb “ l’oli de colça “ ).
En el programa anomenat Sintonia Alfa que va fer a Catalunya Ràdio, feia desfilar l’ufologia, fenòmens desconeguts d’orígens incerts i investigació. Encara recordo que els meus dilluns als 14 anys, eren especialment crítics a l’hora d’aixecar-se per anar a l’escola i la culpa la tenia l’horari en que feien el programa que era els diumenges de 12 a 2 de la matinada. ( encara que alguns dies em quedava adormit fins que el walkman queia a terra i em despertava el soroll. Més d’un walkman va morir així ).
Recordo que era un programa amb esperit crític. Entre els convidats que passaven pel programa, recordo especialment l’Antoni Ribera ( que fou el pare de l’investigació ovni a Espanya i de reconegut prestigi a nivell mundial ).
Andreas era mainstream ( primera divisió dels comunicadors en aquests temes ), d’Arbó i d’altres són secundaris ( només m’ha tornat a enganxar un altre periodista que recentment també va morir i que era en Juan Antonio Cebrián, on en el seu programa, donava cert protagonisme als fets “ paranormals ” i els tractava amb professionalitat ).
La cançó del post és Beautiful Ghost-Introduction To Songs Of Experience, cançó inclosa en la “deluxe edition” del disc The Joshua Tree publicat pels Mullen, Clayton, Bono i The Edge, és a dir, els U2.
Encara que el millor disc dels U2, per a mí, és l’Achtung Baby i també tingui un apreci pel disc Zooropa, s’ha de reconeixer que The Joshua Tree és un disc molt complert on la banda transita per la carretera de les arrels del rock, vorejant al seu pas els camins del blues americà, el country i el gospel i que ha aconseguit que moltes de les cançons del disc hagin esdevingut clàssiques.
L’any 2007, al celebrar-se el 20è. aniversari de la publicació del disc, el van remasteritzar i en l’edició “deluxe” van publicar una sèrie de cançons enregistrades en les sessions del The Joshua Tree que van descartar en el moment de la seva publicació. Entre elles, Beautiful Ghost-Introduction To Songs Of Experience ( en la cançó, el Bono recita el poema d’en William Blake: Introduction to Songs of Experience ).
