diumenge, de juliol 20, 2008

Bruce t’estimo, Montse

Estava ahir a la nit veient el concert del Bruce Springsteen & The E Street Band sota una pancarta en que si podia llegir: “ Bruce t’estimo Montse ” i puc assegurar que ahir a la nit m’hagués agradat ser el Bruce, no sé si per tindre 75.000 persones als meus peus o perquè la Montse m’estimés.


Per l’aire de Barcelona van sonar 3 hores de rock’n’roll d’intensitat contínua i vist els temps que corren no és gens despreciable aprofitar aquests cops d’aire.


La música no deixa de tindre una part de component de negoci i les gires d’artistes presentant els seus discos, són això, actes que tenen una part de recaptació de diners per poder viure i una altra part de deixar anar la passió del músic per interpretar les seves composicions i veure la reacció que tenen en la gent i la reacció ahir va ser de les grans.

En aquesta dicotomia espectacle-negoci, hi ha diferents maneres d’afrontar-ho. Hi ha qui es dedica a tocar una estona per cumplir amb l’oient-espectador que ha pagat uns diners i fins la propera, però el cas del Bruce és una mica estrany en un músic actual que fa una gira, perquè si ahir hagués tocat una hora i mitja, hagués complert amb el seu paper i ningú li hagués pogut retreure res, però va tocar el doble per tant l’espectacle va ser doble, amb el doble d’emocions, de salts i de música.


Amb el Bruce sempre he tingut sentiments divergents i no em puc presentar davant de ningú dient que sóc un fan de la seva música, però això no em treu la possibilitat de dir que és un gran músic i que té unes cançons que ja es poden considerar com a clàssiques i que van sonar ahir per Barcelona.

Ahir venia a presentar el seu disc Magic, disc que per ser enrigistrat 35 anys després del primer i 35 anys després del magnífic i 100% recomenable The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle, no és el seu millor disc però si que he de reconèixer que li passa la mà per la cara a altres discos que fa gent que porta molts anys en el negoci i que dels seus últims discos només són recomanables 2 o 3 cançons ( vegis el cas dels darrers discs dels Stones ).


Així que de cop s’apaguen els llums i comença el rock’n’roll directe.

Quan veus a una persona “ rockejant ” , en altres ambients tindries que callar, però tractant-se d’un concert i del Bruce has de saltar, cantar i aplaudir.


El concert comença amb 5 cançons seguides sense donar cap oportunitat ni a comentar la “ jugada ” amb els amics amb els que has anat al concert, encara que el que ho tindria que patir més tindria que ser el Bruce als seus 58 anys i els músics de l’E Street Band que li van al darrera i al davant en edat, però no, ens volia fer viure unes hores intenses.


En tot concert sempre hi ha moments d’intensitat inferior, que no vol dir aburrits, moments en que el só de la música que surt pels altaveus i que ha d’arrivar a la gent és susceptible de millora però si quan acaba el concert tens un sentiment de felicitat al cos, és que el concert ha estat molt bó i així és com vaig sortir de l’estadi amb el record de cançons com Badlands, Jungleland, Backstreets, Hungry Heart, etc.

Evidentment tothom té cançons que li agraden més i són aquestes les que voldria escoltar especialment però si hi ha 70.000 persones és impossible que sonin les cançons que voldria escoltar tothom perquè llavors serien concerts dignes de marató de 24 hores,però amb les hores que han passat des de que va acabar el concert valoro el repertori de forma positiva.


Encara que hi hagi gent dreta a la pista i gent sentada a les grades, no recordo un concert on des de la primera a l’última cançó tothom que estava a les grades estigués dempeus veient l’espectacle que teniem davant.

El Bruce sap oferir espectacle, espectacle als que estan a les primeres files del concert baixant cap on són i fusionant-se amb ells i espectacle als que estan al fons de l’estadi perquè ajudant-se de les càmeres que difonien el concert per les pantalles de vídeo, els hi donava l’oportunitat de sentir-se propers com si estiguessin davant de tot, fent-los partíceps d’estar allí i això és una altra mostra de professionalitat.


L’E Street Band, banda que acompanya al Bruce en els seus concerts, també són conscients de l’espectacle que tenen davant seu i tots juguen el seu paper, des del Silvio Dante dels Sopranos ( o crec que en aquest cas tindria que dir que qui estava tocant la guitarra amb el seu mocador al cap era l’Steve Van Zandt, el Nils Lofgren a l’altra guitarra, que em va fer tornar a apreciar una cançó com és Because The Night amb el seu “ solo ” de guitarra, les bufades del Clarens Clemons amb el seu saxo, la forma especial de tocar la bateria que té el Max Weinberg tocant amb força sense despentinar-se i tota la resta ( no se si incloure també els fills del Bruce que van sortir a l’escenari en l’última cançó per acompanyar amb les maraques la versió del Twist And Shout ).



Va ser un concert però va ser rock’n’roll

Montse !!! on ets ????


http://rapidshare.com/files/131182588/No_Surrender_Bruce_Springsteen_Paris_2008-06-27.mp3


5 comentaris:

Jobove - Reus ha dit...

tot aquest comentari(molt bona crítica i encertada per cert)el podem traslladar també als 120 mil espectadors que erem el dissabte, ballant i votan (en algun moment vaig pensar que l'estadi aniria avall, vibrava tot !!!) i al final el Bruce demanant (després de tres hores i cinc minuts)que el deixesim anar a dormir, he anat a molts concerts a la meva vida, he vist de tot, però el Bruce és el Bruce

Noctas ha dit...

Marc et volia deixar un comentari l'altre dia sobre el pots tan acertat que vas escriure sobre els motorhead i la seva indumentària però no vaig poder. Aprofito ara per dir que tot i no veure el concert del Bruce la teva crítica m'ha semblat sensacional i tot el blogg en general sempre és molt interessant..saludus

Eva ha dit...

poder gaudir d'un concert així no té preu.... em recorda al de u2 al camp nou...quina nit!
aix, això sempre quedarà al record!

Teresa Bau ha dit...

NO sóc fan del Bruce però reconec que aquest home té la capacitat de provocar una passió en els seus fans com pocs ho fan. Una gran crònica.

salut!

Anònim ha dit...

Bona crònica Marc!! La veritat és que el Bruce és un fenomen que es fa difícil d'explicar de manera racional, perquè és absolutament únic...

Per cert, The Wild, The Innocent ... és el segon disc, el primer és Greetings From Asbury Park, molt recomanable també, sobretot si t'agrada el segon. Ah, i potser també t'agradaria la música que feia abans amb The Castiles, un estil més punk que rock, però força interessant...