Un lloc anomenat Kokomo

Avui toca parlar de la cançó de l'estiu o almenys la cançó que ha de sonar durant 3 minuts i 28 segons cada estiu i aquest any la cançó és: Kokomo de The Beach Boys.

La cançó Kokomo en la seva versió original en anglès, ja despuntava estiu pels "porus" de les seves lletres, però si afegim que faré referència a la versió de Kokomo cantada en espanyol pels propis Beach Boys, la cosa no es que transpiri estiu sinó que directament és un colador que no pot aturar els rajos ultraviolats del sol.

Abans d'abordar la cançó, convindria recordar, perquè és una tradició que sembla que s'està perdent en el temps, que en els anys 80 i principis dels 90, els principals artistes mundials gravaven algunes versions dels seus hits en espanyol, ara em ressonen pel cap aquells " Viento de Cambio, dels Scorpions ", el " Nada Cambiará Mi Amor Por Ti, d’en Glenn Medeiros " o el " Cama de Rosas, del Bon Jovi " i es que durant una època va estar de moda això de traduir les cançons, doncs The Beach Boys no en van ser l'excepció i ens va deixar per l'història aquest Kokomo Spanish Version.

Al traduir una cançó de l'anglès a l'espanyol o a qualsevol altre idioma, no hi ha molta dificultat, però si es tracta de fer una traducció per ser cantada, ens trobem amb el problema de la pèrdua de la rima. Davant d'això, podem trobar dos solucions: cantar directament la traducció més o menys literal del text acceptant perdre la rima però siguint amb fidelitat el text original o intentant conservar l'idea general de la cançó, traduïr-la lliurement construint noves rimes en el nou idioma i aquesta última opció, va ser l'escollida pels Beach Boys, perquè entre la versió original i l'espanyola, no hi ha moltes coincidències, però això sí, la traducció va conservar l'esperit de la cançó.

La cançó Kokomo va ser enregistrada per primer cop com a single l’any 1988. Posteriorment s’editaria en el disc Still Cruisin’ el 1989.

En la dècada dels 80’s els Beach Boys ja eren una sombra del que havien representat, al igual que va succeir a molts grups que van començar la seva carrera en els 60’s o 70’s, la barrera dels 80 va resultar implacable per ells i més pels Beach Boys que havien perdut l’ànima, el cervell i la intel.lectualitat del Brian Wilson que ja feia temps que tot i estar viu, habitava en un altre món o millor dit, dimensió.Després d’haver-nos regalat discs com el Pet Sounds o l'Smile i quantitat de cançons com Help Me Rhonda o I Get Around, la productivitat dels 80’s es limita gairebé al Kokomo.

Tornant al Kokomo, cançó composada entre altres pel Mike Love, no hi participava en Brian Wilson, però en la versió espanyola que es va editar el 1991, ja van incorporar les veus d’en Brian.

I centrant-nos en la lletra de la versió espanyola, la cançó ens transporta per la geografia tropical on ens situarem a Kokomo, que ha de ser la nostra “ Montsalvat ” . Allí relaxats al capvespre i durant la nit, viurem històries on l’amor, els cocktails i la música ens faran recordar aquest estiu com cap altre.

Aquí va la lletra ( enhorabona al traductor que va contractar la discogràfica, llarga vida per ell ).

Aruba, Jamaica, con su arena blanca

Bermuda, Bahamas, vámonos mañana

Saint Thomas, Montego, nena te lo ruego

Jamaica

Algo cerca de tí

Te sorprende Kokomo

La tierra del amor

Que su moneda es la flor

Un país tropical

Donde la piel se abraza al sol

Entre las olas del mar

Tu y yo enamorándonos

En Kokomo

Aruba, Jamaica, con su arena blanca

Bermuda, Bahamas, vamos sigue mama

Saint Thomas, Montego, nena te lo ruego

Yo quiero verte en Kokomo

Por el cariño acariciándonos

Quema el corazón

Allá en Kokomo

San Juan, me das, un beso de amistad

Solo sed de amar

La perfecta química

Tus labios de sal

Son los que quiero para amar

Al atardecer

Cocktail y música

Me darán pa’ tu amor

Solo contácto en el trópico

Tu y yo en Kokomo

Aruba, Jamaica, con su arena blanca

Bermuda, Bahamas, vamos sigue mama

Saint Thomas, Montego, nena te lo ruego

Yo quiero verte en Kokomo

Por el cariño acariciándonos

Quema el corazón

Allá en Kokomo

Montserrat, es mística y brutal

Al anochecer

Bajo la luna en Kokomo

Te encuentras esa paz

De toda preocupación

Conmigo en Kokomo

Aruba, Jamaica, con su arena blanca

Bermuda, Bahamas, vamos sigue mama

Saint Thomas, Montego, nena te lo ruego

Yo quiero verte en Kokomo

Por el cariño acariciandonos

Quema el corazón

Allá en Kokomo

Aquí l’enllaç per a qui es vulgui descarregar aquest tresor d’estiu.

http://rapidshare.com/files/132938809/Kokomo_Spanish_Verions_The_Beach_Boys.mp3

Us deixo el vídeo de la versió anglesa original perquè us aneu refrescant !!!

La dona del Cèsar

Aquesta setmana s’han barrejat dos conceptes al meu cap, l’actuació ( m’ha sortit aquesta paraula espontàniament i no pas la paraula concert ) que no vaig veure dels Sex Pistols a Barcelona i la dita popular que diu : “ la dona del Cèsar no només ha de ser honrada sinó que també ha de semblar-ho ”.

El que es pugui comentar sobre el “ moviment ” punk, és aplicable a tots els altres corrents, indiferentment de l’etiqueta que duguin penjada, ja sigui escollida per ells o per altres.

Com tot “ corrent ”, té uns orígens temporals i els del punk es remonten a finals dels 60’s on en un ambient on els més joves consideraven que la música rock havia passat de ser una forma vàlida per expressar els sentiments a un mer producte comercial orientat a fer diners i gaudir de la fama. També hi va influir clarament el fet que la societat de parla anglesa, bàsicament, estava marcada per uns papers o rols socials en que primava l’aparença i això va acabar de fer explotar el naixement d'un nou corrent ( encara que per saber els veritables motius s’hauria de buscar al primer home que va decidir posar-se els pels de punxa i un imperdible a l’orella ).

Però el que potser realment va passar a final dels anys 60’s, va ser que a algú se li va acudir l’idea de posar nom a una actitud i les regles de vestimenta a un sentiment que es remonta als inicis de l’home, perquè si l’inconformisme va neixer a final dels 60’s, diu molt poc de la nostra història com a éssers humans. Amb això ens tindriem que preguntar qui va ser el primer punk de l’història ? podria ser Jesús aquest primer punk que es va rebel.lar contra la forma d’actuar de la societat del seu moment ? o em d’anar més endarrera en el temps fins arribar a conèixer a l’Eva que va decidir no seguir les regles imposades al paradís ?

Potser ells van ser els primers punks o potser no, però aquí és on enllaço amb el pensament que parla de la dona del Cèsar, que a part de ser honrada també ha de semblar-ho. I és aquí on radica la clau del punk, de qualsevol altre “ moviment ” i també de cap “ moviment ” ni corrent. L’actitud i la “ pose ”.

Per anar per la vida a part de la “ pose ”, és fonamental l’actitud, sense actitud, qualsevol cosa és simplement una moda o una exhibició buida de contingut.

Els punks que per “ creença de pertinença ” han d’apostar pel nihilisme i l’anarquia, no s’han de quedar simplement amb el “ fes-t’ho tu mateix ” i aprofitar robes i fabricar-se complements corporals i editar “ fanzines ” com a resposta a “ l’stablishment ” de la premsa escrita tradicional, sinó que han d’arriscar pel que senten.

Quant coneixes a una persona amb actitud i “ pose ” com Jesús, per exemple, mai no li pots retreure absolutament res. Té unes creences i les porta fins a l’extrem on ell les creu justes, per molt doloroses que puguin ser.

Encara que s’ha de reconèixer que una actitud com la d’ell, és difícil poder-la portar per la majoria de les persones. Sempre arriba un moment on ens plantegem si potser em de parar per aconseguir altres finalitats.

O, es que potser no es pot ser punk quan un està dintre del sistema ?

La música del post és dels The Clash. Encara que potser els Sex Pistols van ser els exponents més clars de la música punk, The Clash es van decantar vers el punk més intel.lectual ( si es que pot haver-hi alguna cosa que sigui punk i intel.lectual al mateix temps... ).

Mentre els Sex Pistols cridaven a l’anarquia a U.K., els The Clash transmetien la crida que feia Londres.

La cançó es titula London Calling i pertany al tercer disc que va publicar la banda británica. Sorgits en la primera onada del punk, els The Clash a part de proclamar-se punks en tota regla i amb tots els papers, sempre van demostrar certes inquietuds polítiques que anaven més enllà de la destrucció.

La banda comandada pel Joe Strummer i el Mick Jones va montar ritmes de rock, reggae i altres estils, sobre el cavall del punk.

La cançó que podeu escoltar aquí, és la versió del London Calling que van fer en un concert a New York al juny de 1981.

http://rapidshare.com/files/131951655/London_Calling_The_Clash_1981-06-04_New_York.mp3

Bruce t’estimo, Montse

Estava ahir a la nit veient el concert del Bruce Springsteen & The E Street Band sota una pancarta en que si podia llegir: “ Bruce t’estimo Montse ” i puc assegurar que ahir a la nit m’hagués agradat ser el Bruce, no sé si per tindre 75.000 persones als meus peus o perquè la Montse m’estimés.

Per l’aire de Barcelona van sonar 3 hores de rock’n’roll d’intensitat contínua i vist els temps que corren no és gens despreciable aprofitar aquests cops d’aire.

La música no deixa de tindre una part de component de negoci i les gires d’artistes presentant els seus discos, són això, actes que tenen una part de recaptació de diners per poder viure i una altra part de deixar anar la passió del músic per interpretar les seves composicions i veure la reacció que tenen en la gent i la reacció ahir va ser de les grans.

En aquesta dicotomia espectacle-negoci, hi ha diferents maneres d’afrontar-ho. Hi ha qui es dedica a tocar una estona per cumplir amb l’oient-espectador que ha pagat uns diners i fins la propera, però el cas del Bruce és una mica estrany en un músic actual que fa una gira, perquè si ahir hagués tocat una hora i mitja, hagués complert amb el seu paper i ningú li hagués pogut retreure res, però va tocar el doble per tant l’espectacle va ser doble, amb el doble d’emocions, de salts i de música.

Amb el Bruce sempre he tingut sentiments divergents i no em puc presentar davant de ningú dient que sóc un fan de la seva música, però això no em treu la possibilitat de dir que és un gran músic i que té unes cançons que ja es poden considerar com a clàssiques i que van sonar ahir per Barcelona.

Ahir venia a presentar el seu disc Magic, disc que per ser enrigistrat 35 anys després del primer i 35 anys després del magnífic i 100% recomenable The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle, no és el seu millor disc però si que he de reconèixer que li passa la mà per la cara a altres discos que fa gent que porta molts anys en el negoci i que dels seus últims discos només són recomanables 2 o 3 cançons ( vegis el cas dels darrers discs dels Stones ).

Així que de cop s’apaguen els llums i comença el rock’n’roll directe.

Quan veus a una persona “ rockejant ” , en altres ambients tindries que callar, però tractant-se d’un concert i del Bruce has de saltar, cantar i aplaudir.

El concert comença amb 5 cançons seguides sense donar cap oportunitat ni a comentar la “ jugada ” amb els amics amb els que has anat al concert, encara que el que ho tindria que patir més tindria que ser el Bruce als seus 58 anys i els músics de l’E Street Band que li van al darrera i al davant en edat, però no, ens volia fer viure unes hores intenses.

En tot concert sempre hi ha moments d’intensitat inferior, que no vol dir aburrits, moments en que el só de la música que surt pels altaveus i que ha d’arrivar a la gent és susceptible de millora però si quan acaba el concert tens un sentiment de felicitat al cos, és que el concert ha estat molt bó i així és com vaig sortir de l’estadi amb el record de cançons com Badlands, Jungleland, Backstreets, Hungry Heart, etc.

Evidentment tothom té cançons que li agraden més i són aquestes les que voldria escoltar especialment però si hi ha 70.000 persones és impossible que sonin les cançons que voldria escoltar tothom perquè llavors serien concerts dignes de marató de 24 hores,però amb les hores que han passat des de que va acabar el concert valoro el repertori de forma positiva.

Encara que hi hagi gent dreta a la pista i gent sentada a les grades, no recordo un concert on des de la primera a l’última cançó tothom que estava a les grades estigués dempeus veient l’espectacle que teniem davant.

El Bruce sap oferir espectacle, espectacle als que estan a les primeres files del concert baixant cap on són i fusionant-se amb ells i espectacle als que estan al fons de l’estadi perquè ajudant-se de les càmeres que difonien el concert per les pantalles de vídeo, els hi donava l’oportunitat de sentir-se propers com si estiguessin davant de tot, fent-los partíceps d’estar allí i això és una altra mostra de professionalitat.

L’E Street Band, banda que acompanya al Bruce en els seus concerts, també són conscients de l’espectacle que tenen davant seu i tots juguen el seu paper, des del Silvio Dante dels Sopranos ( o crec que en aquest cas tindria que dir que qui estava tocant la guitarra amb el seu mocador al cap era l’Steve Van Zandt, el Nils Lofgren a l’altra guitarra, que em va fer tornar a apreciar una cançó com és Because The Night amb el seu “ solo ” de guitarra, les bufades del Clarens Clemons amb el seu saxo, la forma especial de tocar la bateria que té el Max Weinberg tocant amb força sense despentinar-se i tota la resta ( no se si incloure també els fills del Bruce que van sortir a l’escenari en l’última cançó per acompanyar amb les maraques la versió del Twist And Shout ).

Va ser un concert però va ser rock’n’roll

Montse !!! on ets ????

http://rapidshare.com/files/131182588/No_Surrender_Bruce_Springsteen_Paris_2008-06-27.mp3