The General

Algunes vegades se’t creua pel camí una conversa, una situació, una mirada, unes imatges que et fan vuere certes coses de forma diferent al que estaves acostumat fins al moment del creuament. I aquesta setmana s’ha creuat The General ( pels més patris és El Maquinista de la General ), la pel.lícula de 1927 d’en Buster Keaton.

Al veure aquesta pel.lícula, em vaig quedar pensant en totes les que s’han fet a posteriori i quants directors han begut de les fonts d’aquesta pel.lícula ( i quants en tindrien que apendre la lliçó que per realitzar una persecució, no cal abusar de plànols marejants ni d’efectes creats en un ordinador ).

The General, ens porta des del começament fins al final, la persecució del desig del protagonista i el seu desig no és cap altre que la noia de la seva vida i per aconseguir-ho, s’embarcarà en una persecució excel.lent. En la pel.lícula hi ha de tot, amor, intriga, lirisme, superació, humor i tot això en mig de l’espectacular persecució de dos trens i això són masses paraules per definir en profunditat aquesta pel.lícula de cinema mut.

Una altra lliçó es que per crear sensacions que et fassin posar els pèls de punta i que resultin reals i creibles, no són necessaris sons d’explosions ni grans crits, sencillament amb la música d’un piano i cap paraula, això s’aconsegueix en aquesta pel.lícula.

En Buster Keaton, que a part d’interpretar en Jhonnie, i aquí la paraula interpretar és més que justa doncs en Buster encara el seu paper amb molta professionalitat oblidant-se de les càmeres, també en va ser el director i guionista. En el seu dia, la pel.lícula va ser un fracàs quan es va exhibir en els cinemes, encara que més tard seria recuperada per la crítica i passaria a formar part de totes les llistes de pel.lícules imprescindibles de la història ( encara que a vegades aquest tipus de llistats em fan por ).

En Keaton, va tindre que conviure temporalment amb en Charles Chaplin i això li va provocar certa frustració personal, ja que tots els honors sempre anaven per a les pel.lícules d’aquest últim i ell es tenia que conformar amb les engrunes que els crítics no li donaven al Chaplin.

Parlant de finals dels 20’s que és quan es va filmar The General, ens trobem amb que en Django, amb 18 anys, va patir una paràlisi de dos dels dits de la seva mà esquerra quan es va incendiar la caravana on vivia. Va superar aquesta incapacitació i la resta ja és història. I és ell qui posa la banda sonora del post d’avui.

En Django Reinhardt, nascut com a Jean Baptiste Reinhardt el 1910 a Bèlgica i criat des de jove en campaments gitanos de les afores de París, va ser un músic pioner, pioner en el jazz per la seva particular manera de tocar la guitarra i pioner en l’influència que va exercir sobre músics contemporanis i de posteriors generacions.

Tocant generealment amb un grup que el completaven una altra guitarra, un baix i un violí, proporcionava melodies de les que perduren en el temps.

Aquí teniu un enllaç amb la canço d’en Django titulada Limehouse Blues http://rapidshare.com/files/144981537/Limehouse_Blues_-_Django_Reinhardt.mp3