juSStíciä

La notícia publicada el diumenge 13 de juliol de 2008 és la següent:
“ La justícia alemanya ha iniciat una investigació vers en Lemmy Kilmister, líder del grup de hard rock anglès Motörhead, per una fotografia publicada en el diari alemany Ostfriesen Zeitung, on porta posada una gorra de les SS nazis ”.
I la notícia va acompanyada de la fotografia de la polèmica que és aquesta

I en aquesta foto podem veure al Sr. Lemmy fent de les seves, encara que en porta tota la vida fent-les i aquesta foto suposo que no haurà escandalitzat als fans dels Motörhead perquè en Lemmy sempre s’ha declarat un fanàtic de la “ parafernàlia ”( entenent parafernàlia com a conjunt de diversos objectes ) nazi.

Com ell sempre ha declarat al respecte: “ l’uniforme de les SS és fotudament brillant, eren les estrelles del rock d’aquells temps ” i també ha dit “ els nois dolents sempre tenen els millors uniformes ” i per acabar, ho remata dient “ la meva primera nòvia era negra i tant el meu manager com comptable són jueus ” ( encara que no sé si aquest darrer comentari ajuda gaire ).

I es que, arrel d’un especial publicat sobre un festival de música que es celebrarà a Alemanya, apareixia una foto d’arxiu del Lemmy dels Motörhead amb la gorra de les SS i la físcalia de la ciutat alemanya d’Aurich, l’acusa de violar l’article 86 del codi penal, pel qual es prohibeix qualsevol tipus de propaganda nazi.

I ara em toca a mí. He de deixar preguntes a l’aire que es poden interpretar de les dos bandes ? Puc arribar a escriure frases que no siguin malinterpretades o manipulades per opinions diverses ?

En Lemmy sempre ha estat així i no s’ha fet aquesta foto per promocionar el concert, perquè és una fotografia d’arxiu, fins aquí suposo que s’acabaran els arguments de la fiscalia perquè ni són fotos fetes a Alemanya, ni ell ha demanat que es publiqués aquesta foto per al concert, per tan sembla clar que el cas no seguirà endavant. Però més enllà d’això ens podem preguntar si és lícit que algú es fotografii així o com en aquesta altra foto del Lemmy amb “ la creu de ferro ” ( distinció que Hitler va restaurar-ne el seu ús en la II Guerra Mundial ) enganxada al seu baix.

Si t’agrada simplement l’estètica militar nazi, pots ser acusat de pensament o recolzament nazi ? En principi semblaria una tonteria respondre que sí, encara que poden existir motius pels quals la resposta no ha de ser tan clara i aquests motius crec que existeixen a Alemanya, on en un passat molt recent els nazis van cometre moltíssimes barbaritats i morts totalment injustificades i crec que coses que fan “ mal ” a “ la moral del poble ”, sí que poden ser perseguides per la justícia.

Ara, i si traslladem aquest mateix fet a un altre país es pot sancionar igualment ? ( recordem que estem parlant d’una foto, no de discursos o lloances ). Personalment, si estigués a Alemanya no veuria amb molt bons ulls una persona que anés vestida així pel carrer, però veure amb “ mals ” ulls per part meva significa que se la pot sancionar ? no sóc advocat i no sé si es veritat que la justícia és cega, encara que si és cega suposo que no ho veuria ni amb bons ulls ni amb “mals” ulls.

I si per abstreure'ns del cas alemany i intentéssim veure aquest cas des d'una altra perspectiva que ens afectés menys al nostre subconscient col.lectiu, arribaríem a altres conclusions ?. Per posar un exemple d'això, ens podria fer gràcia veure una persona vestida com en Napoleó mentres camina pel carrer amb la mà amagada sota l'americana ? Tindriem la mateixa reacció que en el primer cas o en aquesta situació ens compadiriem de la persona pensant que està malament del cap ?

Podem separar fets - d’imatges ? És possible ?

Per il.lustrar el comentari d’avui, la cançó Ace Of Spades dels Motörhead, cançó que va donar nom al 5è. disc dels Motörhead editat el 1980. He de reconeixer que els Motörhead els conec de lluny, bàsicament podriem dir que només coneixia en Lemmy i les seves “ aventures ”, però la cançó Ace Of Spades està considerada de les millors de la banda anglesa. Quin tipus de música fan ? Doncs suposo que la dièresi que es van col.locar damunt de la “ o ” del seu nom, ja és indicatiu de per on van el trets, heavy metal. Els Motörhead ha estat un grup d’influència per a posteriors bandes metàl.liques.

Aquí, pels més “ metalheads ” us deixo un enllaç amb la cançó Ace Of Spades enregistrada en un concert l’any 2003 al Brixton Academy ( London ).

http://rapidshare.com/files/129963287/Ace_Of_Spades_-_Motoerhead_-_London_brixton_Academy.mp3

Fer la carretera

Els diumenges pel matí tot sembla que s’alenteix i la carretera també.

Agafar el cotxe i conduir sense presses, sense un lloc molt clar on anar, sense GPS que t’indiqui on girar i amb la mirada observant i amb bona música, fa que sigui un bon començament de diumenge. “ A fer la carretera ”.

Sortint dels nervis que es veuen diariment al volant dels cotxes, conduir pot ser agradable.

No cal triar una recorregut concret al començar la ruta, el plaer radica en que la carretera és qui decideix i el volant qui obeïx. Encara que la recta sigui el camí més ràpid per arribar a un lloc, aquí no es vol arribar a cap lloc, per tant s’han d’evitar autopistes i autovies que no ens aporten gaire cosa. La carretera ideal és la que combina corbes amb paissatges i on en cada tomb, s’obre davant del cotxe un mirador.

La velocitat ha de ser moderada, aquella que posa nerviosa a la gent. Es tracta de conduir per observar i no d’observar com conduim.

Es pot repetir la mateixa carretera altres dies, no és necessari descobrir una nova via cada vegada, ja que encara que condueixis deu cops per la mateixa carretera i passis pel mateix lloc, cada dia és diferent i en cada moment es veuen coses diferents i coses en les quals no t’hi havies fixat mai. Cada estació proporciona als mateixos llocs, contrastos diferents.

No cal que la carretera circuli entre paissatges, considerats per cadascú com idílics, sinó que un tros erm de terra també val la pena que sigui observat. La llum, les ombres, els reflexes, el sol i els núvols fan que el mateix racó, sempre sigui diferent.

No es necessari que siguin recorreguts de “ tles o cuatlo ” hores, es tracta de passar una estona relaxada.

Tampoc és obligatori fer el recorregut sol al cotxe. Es pot enfocar des de dues perspectives: hi ha dies que la carretera ha de ser personal i abandonar-se mentres conduixes i escoltes bona música i observes, i hi ha dies que la carretera s’ha de compartir amb altra gent, una conversa, música de fons i un paissatge obert a ser vist.

Tothom té la seva “ carretera més maca del Sud d’Europa ”.

La música del post, Car Wheels On A Gravel Road, és de la cantant i compositora americana Lucinda Williams. Cantant que combinant el rock, el folk i el country, va editar el 1998, el disc que la va tornar a situar en el mapa musical mundial, Car Wheels On A Gravel Road.

Treballant durant 6 anys en aquest disc fins a trobar el lloc per cada nota i el sentit de cada frase, la Lucinda ens porta a descobrir llocs i històries humanes.

La cançó d’avui va ser enregistrada l’11 de juliol de 1998 a Philadelphia.

http://rapidshare.com/files/129439084/Car_Wheels_On_A_Gravel_Road_-_Lucinda_Williams_-_1998-07-11_Philadelphia.mp3

Esport Nacional # 3

Deixant de banda l'esport nacional nº1 i el nº2, s'accepten suggeriments, està demostrat empíricament, metafísicament i personalment que l'esport nacional # 3, és fer cues.

Mentres estava escoltant la cançó que hi ha al post d’avui, davant meu s’ha presentat la notícia que explicava que un grup de gent porta ja 5 dies fent cua per aconseguir un iPhone. El mateix succeix al Japó i probablement a algun altre lloc del món passa el mateix. I es que sembla que ens encantin les cues.

Però d’on ens prové aquest instint innat que ens provoca “ el fer cues ” ?

Som éssers “ innocents ” que ens veiem incitats per extranyes forces ? o aquestes forces no són tant extranyes ? en aquest cas podriem al.legar indefensió davant un jutge ? o el jutge ens castigaria per alienació “ no transitoria ” ? i si hem de fer cua per anar al jutjat, podriem al.legar algun eximent ?

Els motius potser seran per evitar un sentiment de por vers la solitud ? o potser perquè el món se’ns està fent petit i ens trobem tots junts i al mateix temps ? o podria ser perquè ens agrada estar al mig de dos persones que ens van apretant i així realitzem les fantasies que mai ens hem atrevit a fer ? o entre la gent que fa les cues hi ha aprenents de químics que volen trobar la propera fragància o flaire per elaborar un perfum ? o serà perquè tenim gravat en el subconscient les files que feiem quan erem petits per entrar a classe ? o és el gran enemic “ el capitalisme ” el que ens empeny ? però “ el comunisme ” ens evitaria cues per aconseguir menjar o qualsevol altra cosa ? potser és tot això o potser no és res d’això ?

Ja que estem en una cua, posem-nos a mirar la gent que la conforma per ajudar a passar el temps. Evidentment hi ha els professionals en fer cues. Aquests segur que tenen un full d’excel i un mapa i es passen nits planejant la seva propera actuació ( l’hora en que han d’arribar, el millor lloc on anar a fer la cua, que han de portar per fer l’espera més confortable, etc ). Després hi ha els amateurs o “ aficionaos ” que hi posen tota la seva bona voluntat però que quan miren als professionals es diuen : “ la propera vegada faré el salt al professionalisme i agafaré la cadira, la beguda i el walkman ” ( encara que en la següent cua que faran, veuran que això del walkman ja no es porta i aniran a fer cua per comprar-se un ipod ).

Finalment ens trobem als despistats que com que passaven per allí i hi havia gent, doncs em quedo per si passa alguna cosa perquè si hi ha tanta gent aquí, no poden estar equivocats.

Hi ha cues per moltes coses i causes, comprar unes entrades per algun espectacle, cues per anar a segellar papers, cues per pagar qualsevol cosa, cues per anar al metge, cues per anar als lavabos, cues i cues.

La finalitat d’aquestes cues es aconseguir alguna cosa o servei però el paradigme de cua sense finalitat pròpia, és la cua que es forma al moment d’embarcar en un avió. Perquè la gent un cop ha facturat l’equipatge i té la seva targeta amb el seu seient numerat i assegurat, s’ha d’arremolinar fent una cua i esperar a que obrin les portes per embarcar a l’avió ? no poden esperar sentats i quant no hi hagi ningú a la porta entrar ?

Això sí, els més tímids sempre tindran l’oportunitat de fer cues virtuals mitjançant l’ordinador o el telèfon, però són igualment desesperants.

La música d’avui, que era la que estava escoltant quan m’ha passat pel cap fer aquest post, és d’en Bruce Springsteen i el seu disc en solitari We Shall Overcome: The Seeger Sessions. Disc que segueix els camins de la tradició folk que en el seu dia va tindre en la veu i música d’en Pete Seeger un dels seus màxims exponents.

En el disc no si troben cançons escrites pel Bruce sinó que totes són cançons tradicionals i espirituals, de finals del segle XIX i començaments del XX, que respiren història i sentiments.

La cançó es titula Jesse James, cançó de 1898 original d'en Billy Gashade i escrita just després de la mort de Jesse James al qual va conèixer. La versió d’avui està extreta del concert que va fer el Bruce Springsteen a Dublin el maig del 2006.

http://rapidshare.com/files/128739664/Jesse_James_-_Bruce_Springsteen.mp3

La família i LA FAMÍLIA

Si vas caminant pel carrer i tens davant un home amb un caminar una mica cansat i amb alguns quilos de més, prova de cridar Tony. Si es gira, tens el 50% de possibilitats que hagin sigut les últimes paraules que has dit a la teva vida ( l’altre 50% seria que es girés amb el seu somriure de bonhomia i t’abraçés, però potser això és pitjor que la primera possibilitat ). I es que parlem del Tony Soprano, el “ pater familias ”.

He seguit poques sèries de televisió, bàsicament perquè seguir una sèrie és ser esclau d’un dia i una hora determinada en que has d’estar davant del televisor, però gràcies als dvd’s això canvia. Comprar-se les 6 temporades The Sopranos, no és una compra més, és la compra definitiva.

La sèrie, ideada per en David Chase que també escriu alguns dels episodis, ens parla d’una família i de la FAMÍLIA. Ubicades les dues a l’entorn de New Jersey, la sèrie ens descriu la vida i “miracles” del cap d’una família de tradició mafiosa que ha de lluitar, jugar o tractar amb la seva família ( a nivell personal ) i la seva FAMÍLIA ( a nivell professional ).

The Sopranos comença amb l’atac de pànic del protagonista, Tony Soprano. A partir d’aquí, arranca l’huracà que s’emporta relacions personals, corrupció, violència, negocis, drogues, psicoteràpia, crim organitzat, amors, restaurants, família, ansietat, FBI, vulgaritat, racisme, somnis, adiccions, “what the fuck’s”, italoamericanisme, sexe, New Jersey, religió, menjar, la mort, clubs nocturns....

Tal i com va dir el crític del New York Times després de la primera temporada de la sèrie (http://query.nytimes.com/gst/fullpage.html?res=9403E5DF1030F935A35755C0A96F958260&scp=2&sq=sopranos&st=nyt ) , The Sopranos és l’obra de cultura popular més gran dels últims 25 anys. I es que si veus la sèrie des del primer capítol, estàs obligat a veure-ho així.

Deixem per un altre dia el comentari de la feina que ha fet i està fent la cadena HBO, que és la que va emetre aquesta sèrie, però va aconseguir atreure cap a les sèries a tots els escriptors de prestigi que fins al moment només escrivien guions pel cinema de pantalla gran i que l’idea que el seu nom es relacionés amb sèries destinades a emetres per televisió, els hi feia por i finalment han creat sèries de qualitat.

El que succeix a la sèrie, és difícil poder plasmar-ho en una pel.lícula. No hi hauria temps per reflectir tots els sentiments, respiracions, mirades, gestos i silencis que desfilen al llarg de les sis temporades. La sèrie destila un “ realisme real ” que provoca que en un moment o altre, els teus sentiments es barregin amb el dels actors, des de l’afició del Tony Soprano al canal de televisió History Channel fins als menjars dels que disfruten els protagonistes.

Amb un repartiment d’actors que ajuden a crear un sentiment de proximitat amb l’espectador i amb algunes mirades còmplices a pel.lícules que tracten de la màfia italiana com Goodfellas ( Uno de los nuestros ) bàsicament i també a la saga The Godfather ( El Padrino ), podem veure reflectit l’estil de vida que té un grup de gent mafiosa de finals de segle XX i començaments del XXI.

I pels més fanàtics, si algun dia esteu per New York, no us perdeu el fantàstic The Sopranos Tour.

La música del post correspon al grup Alabama 3. Els productors de la sèrie The Sopranos van escollir la cançó Woke Up This Morning dels Alabama 3 com a cançó pels títols de crèdit a l’inici dels episodis.

http://rapidshare.com/files/127697922/Woke_Up_This_Morning_-_Alabama_3.mp3