De l’estable de Betlem a una casa de dues habitacions de Tupelo.
Del Josep i Maria al Vernon i la Gladys.
Del Rei dels Jueus al Rei del Rock’n’Roll.
I es que un 8 de gener de 1935 va treure el cap per aquest món en Elvis Aaron Presley.
Haurem d’esperar 1935 anys més ?
Mentres esperem, tenim dos opcions, passejar-se per la web oficial de l’Elvis i llegir una mica sobre l’altre Rei ( http://www.elvis.com/elvisology/bio/elvis_overview.asp) o escoltar-lo com ens canta aquest Santa Bring My Baby Back To Me.
Hi ha moments d’egoisme més marcats que d’altres i aviso que aquest, és un post rebossant d’egoisme per part meva. El motiu, aconseguir que aquest sigui el post més visitat des del primer que vaig fer i per fer això crec bastant encertat dedicar un post a la comunitat xinesa ( crec que un camp potencial de 1.321.851.888 de persones visitant el post, val la pena ).
Una salutació cordial en xinès Word2003
4F
60
59
7D
62
11
76
84
67
OB
53
CB
Avui, aquí, es parla de l’heroi xinès Liu Xiang, recordman mundial dels 110 mts. tanques i primer home que va guanyar una medalla d’or en l’atletisme per a la Xina ( potser un petit pas per l’home però un gran salt de tanca per la Xina ).
Ens remontem uns mesos abans dels Jocs Olímpics de 2008. La Xina, com anfitriona, tenia moltes coses a demostrar, entre elles la supremacia d’en Liu Xiang, la gran esperança groga.
La seva preparació per als jocs, no només es regia pels estrictes entrenaments físics. S’hi jugaven masses coses per només confiar amb això.
Es va preparar un dispositiu que va bastant abans dels jocs i a mesura que s’aproximava la data de la gran cursa, els estrategues començaven a ocultar en Liu, tan de la premsa del país i l’internacional i com també del seu propi poble.
Va arribar el dia del seu debut i l’estadi “ Niu d’Ocell ” va quedar immediatament commocionat per la seva retirada sense ni arribar a pendre la sortida de la cursa eliminatòria. Quatre anys de treball, de pressió i d’obsessió nacional, sortien volant de l’estadi.
El poble, estava decepcionat. S’esperaven guanyar o perdre, però no l’abandonament que els hi provocava un dolor més intens.Després de l’intent fracassat, tot era trobar l’explicació dels fets. Per una banda intentaven que predominessin els motius purament físics de la lesió, però sobrevolaven motius més profunds de pressió personal sobre l’atleta.
I que se n’ha fet d’en Liu Xang després dels 70 dies que han corregut des del seu abandonament ? Doncs, a en Xiu li queda un record massa viu d’alló i un dolor que l’obligarà a passar pel quiròfanen una clínica dels Estats Units.
Segons l’entrenador de l’equip nacional d’atletisme, el problema d’en Liu no solament està en el seu tendó d’aquil.les sinó que hi ha una gran ombra sobre la seva ment. Qui ha situat a en Liu Xiang en aquest túnel ?
Encara que el post d’avui tindria que tindre com a banda sonora el Chinese Democracy dels new Guns & Roses, m’ho reservo per un altre dia i en llaures d’atreure l’atenció del mercat xinès opto per una altra gran elecció com és el flamenc del Camarón de la Isla amb l’acompanyament a la guitarra d’en Tomatito.
En José Monge Cruz va revolucionar el cante amb dos discos. El primer de 1979, La Leyenda del Tiempo, va suposar una revolució del flamenc clàssic entès fins a les hores. El segon va ser Soy Gitano ( 1989 ), que va ser el disc de flamenc més venut de la història.
Gairebé sempre acompanyat per grans guitarristes com en Paco de Lucia o en Tomatito, en Camarón va trobar la manera que les cordes vocals expressessin el sentiment pur de l’ànima.
La cançó, es titula Como El Agua i l’extracte correspon a un concert que va fer el 1987 a París. Aquí en teniu l’enllaç
Per arribar a la situació de disputes que existeixen al Pol Nord, primer ha sigut necessari explorar la zona i és aquí on també es van produir interessants batalles.
- Batalla d’en Robert Peary vs. Frederick Cook ( batalla pel Pol Nord )
Aquests dos senyors, entenien que al “ món polar ” només hi havia lloc per a un heroi i tenien que disputar-se qui dels dos seria i ja se sap, en una guerra val tot. I davant d’aquest panorama, ens trobem amb en Peary i en Cook barallant-se per la glòria ( que no és una senyora ).
S’ha de dir, que vista la trajectoria dels dos, se’ls pot considerar com a uns megalòmans, mentiders, paranoics i manipuladors. Però que sigui la història qui els jutgi ( aquesta última frase sempre queda bé ).
En Peary, és va obsessionar molt amb la idea de ser el primer home en “ conquerir ” el Pol Nord i emportar-se la fama i la riquesa que això comportaria. Per tal de dur endavant la seva conquesta, no va dubtar en explotar esquimals i trepitjar a tothom que li servís per pujar al següent graó ( a part d’emparellar-se amb una noia esquimal de 14 anys i fer-li fotos despullada ).
En Cook, metge i etnòleg, també tenia grans plans, el primer dels quals era ser el primer en arribar al cim de la montanya més alta dels USA, el McKinley ( Alaska ). Va fracassar però va pretendre explicar al món que ho havia aconseguit i va presentar unes fotografies falses i al cap de poc, va ser descobert.
En Paery i en Cook, van coincidir quan el segon va contestar un anunci del primer quan buscava expedicionaris per altres exploracions. Més endavant es tornarien a trobar quan en Cook va formar part d’una expedició per anar a salvar en Peary, que estava malalt després del seu primer intent de conquesta del Pol Nord.
El 1907 en Peary preparava l’atac final per a la conquesta del Pol Nord, però en Cook el va adelantar inesperadament. Assegurava que l’havia conquerit el 21 d’abril de 1908. La notícia va arribar als Estats Units 5 dies abans que en Peary també afirmés que hi havia arribat. A partir d’aquí denuncies de falsedat d’en Peary vs. Cook i d’en Cook vs. Peary.
La gent, sembla ser que creia majoritàriament a en Cook, però en Peary també tenia els seus defensors. Durant 5 anys van estar en aquestes disputes.
La realitat deia que hi havia diverses contradiccions en les dades que aportaven els dos. Segons les dades d’en Peary, havia fet 48 km. diaris en l’anada i 95 km. en la tornada ( impossible ). I en Cook, doncs ja partia en desventatge degut a les fotos falses de la seva ascenció al McKinley, i el seu relat presentava llacunes en la seva posició i altres dades que posaven en evidència la veracitat del seu relat. Si després afegim que en Cook va ser condemnat a 5 anys de presó per frau en un negoci d’uns terrenys, doncs va acabar de perdre tot el crèdit i popularment es considera en Peary com el primer home en conquerir el Pol Nord.
Seguint amb cançons que ens parlen de fred i d’emocions, la cançó del post d’avui és She’s So Cold.
Els Rolling Stones van publicar aquesta cançó el 1980 en el disc Emotional Rescue ( potser és en aquest disc on es comença a notar un cert “ alentiment ” en la composició de grans cançons en la trajectoria dels Stones ). Aquí en teniu l’enllaç
Deixant de banda l'esport nacional nº1 i el nº2, s'accepten suggeriments, està demostrat empíricament, metafísicament i personalment que l'esport nacional # 3, és fer cues.
Mentres estava escoltant la cançó que hi ha al post d’avui, davant meu s’ha presentat la notícia que explicava que un grup de gent porta ja 5 dies fent cua per aconseguir un iPhone. El mateix succeix al Japó i probablement a algun altre lloc del món passa el mateix. I es que sembla que ens encantin les cues.
Però d’on ens prové aquest instint innat que ens provoca “ el fer cues ” ?
Som éssers “ innocents ” que ens veiem incitats per extranyes forces ? o aquestes forces no són tant extranyes ? en aquest cas podriem al.legar indefensió davant un jutge ? o el jutge ens castigaria per alienació “ no transitoria ” ? i si hem de fer cua per anar al jutjat, podriem al.legar algun eximent ?
Els motius potser seran per evitar un sentiment de por vers la solitud ? o potser perquè el món se’ns està fent petit i ens trobem tots junts i al mateix temps ? o podria ser perquè ens agrada estar al mig de dos persones que ens van apretant i així realitzem les fantasies que mai ens hem atrevit a fer ? o entre la gent que fa les cues hi ha aprenents de químics que volen trobar la propera fragància o flaire per elaborar un perfum ? o serà perquè tenim gravat en el subconscient les files que feiem quan erem petits per entrar a classe ? o és el gran enemic “ el capitalisme ” el que ens empeny ? però “ el comunisme ” ens evitaria cues per aconseguir menjar o qualsevol altra cosa ? potser és tot això o potser no és res d’això ?
Ja que estem en una cua, posem-nos a mirar la gent que la conforma per ajudar a passar el temps. Evidentment hi ha els professionals en fer cues. Aquests segur que tenen un full d’excel i un mapa i es passen nits planejant la seva propera actuació ( l’hora en que han d’arribar, el millor lloc on anar a fer la cua, que han de portar per fer l’espera més confortable, etc ). Després hi ha els amateurs o “ aficionaos ” que hi posen tota la seva bona voluntat però que quan miren als professionals es diuen : “ la propera vegada faré el salt al professionalisme i agafaré la cadira, la beguda i el walkman ” ( encara que en la següent cua que faran, veuran que això del walkman ja no es porta i aniran a fer cua per comprar-se un ipod ).
Finalment ens trobem als despistats que com que passaven per allí i hi havia gent, doncs em quedo per si passa alguna cosa perquè si hi ha tanta gent aquí, no poden estar equivocats.
Hi ha cues per moltes coses i causes, comprar unes entrades per algun espectacle, cues per anar a segellar papers, cues per pagar qualsevol cosa, cues per anar al metge, cues per anar als lavabos, cues i cues.
La finalitat d’aquestes cues es aconseguir alguna cosa o servei però el paradigme de cua sense finalitat pròpia, és la cua que es forma al moment d’embarcar en un avió. Perquè la gent un cop ha facturat l’equipatge i té la seva targeta amb el seu seient numerat i assegurat, s’ha d’arremolinar fent una cua i esperar a que obrin les portes per embarcar a l’avió ? no poden esperar sentats i quant no hi hagi ningú a la porta entrar ?
Això sí, els més tímids sempre tindran l’oportunitat de fer cues virtuals mitjançant l’ordinador o el telèfon, però són igualment desesperants.
La música d’avui, que era la que estava escoltant quan m’ha passat pel cap fer aquest post, és d’en Bruce Springsteen i el seu disc en solitari We Shall Overcome: The Seeger Sessions. Disc que segueix els camins de la tradició folk que en el seu dia va tindre en la veu i música d’en Pete Seeger un dels seus màxims exponents.
En el disc no si troben cançons escrites pel Bruce sinó que totes són cançons tradicionals i espirituals, de finals del segle XIX i començaments del XX, que respiren història i sentiments.
La cançó es titula Jesse James, cançó de 1898 original d'en Billy Gashade i escrita just després de la mort de Jesse James al qual va conèixer. La versió d’avui està extreta del concert que va fer el Bruce Springsteen a Dublin el maig del 2006.
Avui es obligat començar el post per la part musical, més que res perquè la gent que m’aprecia no s’espanti.
La música d’aquest post la posa en Ricky Martin. Quan un dia ve un amic i et diu que vagis al seu cotxe a escoltar al Ricky Martin, l’has de mirar malament ( tant al Ricky Martin com al teu amic ). A contracor, ho fas i acabes sentint una mica d’apreci pel Martin, almenys per aquesta actuació.
Aquí, el Ricky ens deleita amb un medley de dues cançons dels Beach Boys com són California Girls i Help Me Rhonda, cançons que va interpretar durant un concert d’homenatge-tribut al Brian Wilson, l’ànima dels Beach Boys, que va tindre lloc al Radio City Music Hall el 29 de març de 2001. Secundat pels Wondermints, músics que acompanyen al Brian Wilson en els concerts que estan fent actualment, el Sr. Martin ens deixa aquesta singular experiència.
I ara tanco la “bilogia” dedicada a l’esport de la boxa i la cultura.
En Rodolfo Guzmán va ser un heroi. Un heroi anònim i lluitador Mexicà. No era un “libertador” ni va conquerir terres en mig de revolucions violentes, però aplicaba els seus coneixements de la lluita en favor de l’humanitat encaminant totes les seves proeses cap al triomf del bé sobre la maldat. En Rodolfo Guzmán és: El Santo.
El Santo, també conegut pels seus amics i enemics amb el sobrenom d’El Enmascarado de Plata, va ser un lluitador de lluita lliure mexicana. Quan em refereixo a lluita lliure, vull dir pressing catch, aquelles lluites amb coreografia i guió que tothom ha vist dedicant-li 25 segons de la seva vida mentres cambiava de canal a la televisió, veient quin era el número que succeia en aquell moment.
Però la lluita mexicana, si bé en l’actualitat vindria a ser molt similar al pressing catch, té uns origens més arrelats a la cultura del poble, els origens de la lluita a Mèxic daten del 1863, que els origens “marquetinians” del pressing catch nord-americà. Només cal veure la foto del Santo i comparar el seu aspecte físic amb el dels lluitadors que veiem actualment del pais veí.
El signe distintiu del Santo, no podia ser una altre que la seva màscara platejada. La màscara és tot un símbol i si un lluitador la perd en combat, significa la seva deshonra.
En les primeres lluites el Santo representava el paper de dolent però com Sant Pau, un dia va caure del cavall i va començar a interpretar el paper del lluitador bó i estimat per tothom. La seva popularitat va arribar a un punt tan àlgid que va començar a participar en pel.lícules i va portar a terme una llarga llista d’elles amb títols que per força han de despertar l’imaginació de tothom: Santo contra el asesino de la Televisión, Santo contra el doctor Muerte, Santo y Blue Demon contra Drácula y el hombre lobo, Santo vs. la hija de Frankenstein, Santo en la venganza de la momia, Santo contra Blue Demon en la Atlántida, Santo el Enmascarado de Plata vs. la invasión de los marcianos, Santo contra el cerebro del mal ( impagable l’esforç d’imaginació dels productors i directors del cinema mexicà).
En cada pel.lícula combina sempre unes sesions de lluita impagables a dalt del quadrilater i en els espais on s’ambienta l’història i normalment dedica una especial atenció en prevenir del mal als nens i nenes mexicans, quin superheroi Nord-americà fa això ?
I es que la lluita popular, ha estat arrelada en diversos punts de Sud-amèrica i com a mostra, la lluita de cholitas. Esport nascut i practicat a Bolívia on les dones ocupen el paper de lluitadores. Us deixo un video perquè us inicieu en la lluita de cholitas.
