0º el cim del món ( 2ª part )

Per arribar a la situació de disputes que existeixen al Pol Nord, primer ha sigut necessari explorar la zona i és aquí on també es van produir interessants batalles.

- Batalla d’en Robert Peary vs. Frederick Cook ( batalla pel Pol Nord )

Aquests dos senyors, entenien que al “ món polar ” només hi havia lloc per a un heroi i tenien que disputar-se qui dels dos seria i ja se sap, en una guerra val tot. I davant d’aquest panorama, ens trobem amb en Peary i en Cook barallant-se per la glòria ( que no és una senyora ).

S’ha de dir, que vista la trajectoria dels dos, se’ls pot considerar com a uns megalòmans, mentiders, paranoics i manipuladors. Però que sigui la història qui els jutgi ( aquesta última frase sempre queda bé ).

En Peary, és va obsessionar molt amb la idea de ser el primer home en “ conquerir ” el Pol Nord i emportar-se la fama i la riquesa que això comportaria. Per tal de dur endavant la seva conquesta, no va dubtar en explotar esquimals i trepitjar a tothom que li servís per pujar al següent graó ( a part d’emparellar-se amb una noia esquimal de 14 anys i fer-li fotos despullada ).

En Cook, metge i etnòleg, també tenia grans plans, el primer dels quals era ser el primer en arribar al cim de la montanya més alta dels USA, el McKinley ( Alaska ). Va fracassar però va pretendre explicar al món que ho havia aconseguit i va presentar unes fotografies falses i al cap de poc, va ser descobert.

En Paery i en Cook, van coincidir quan el segon va contestar un anunci del primer quan buscava expedicionaris per altres exploracions. Més endavant es tornarien a trobar quan en Cook va formar part d’una expedició per anar a salvar en Peary, que estava malalt després del seu primer intent de conquesta del Pol Nord.

El 1907 en Peary preparava l’atac final per a la conquesta del Pol Nord, però en Cook el va adelantar inesperadament. Assegurava que l’havia conquerit el 21 d’abril de 1908. La notícia va arribar als Estats Units 5 dies abans que en Peary també afirmés que hi havia arribat. A partir d’aquí denuncies de falsedat d’en Peary vs. Cook i d’en Cook vs. Peary.

La gent, sembla ser que creia majoritàriament a en Cook, però en Peary també tenia els seus defensors. Durant 5 anys van estar en aquestes disputes.

La realitat deia que hi havia diverses contradiccions en les dades que aportaven els dos. Segons les dades d’en Peary, havia fet 48 km. diaris en l’anada i 95 km. en la tornada ( impossible ). I en Cook, doncs ja partia en desventatge degut a les fotos falses de la seva ascenció al McKinley, i el seu relat presentava llacunes en la seva posició i altres dades que posaven en evidència la veracitat del seu relat. Si després afegim que en Cook va ser condemnat a 5 anys de presó per frau en un negoci d’uns terrenys, doncs va acabar de perdre tot el crèdit i popularment es considera en Peary com el primer home en conquerir el Pol Nord.

Seguint amb cançons que ens parlen de fred i d’emocions, la cançó del post d’avui és She’s So Cold.

Els Rolling Stones van publicar aquesta cançó el 1980 en el disc Emotional Rescue ( potser és en aquest disc on es comença a notar un cert “ alentiment ” en la composició de grans cançons en la trajectoria dels Stones ). Aquí en teniu l’enllaç

http://rapidshare.com/files/148601100/She_s_So_Cold_-_The_Rolling_Stones.mp3

0º el cim del món ( 1ª part )

Teclejant 0 graus al Google Earth, vas volant cap al Pol Nord.

Al Pol Nord, hi han passat, passen i passaran moltes històries. És el cim del món, per tant, un lloc especial que ha viscut “ batalles ” i històries èpiques.

- Batalla de Rússia vs. tots i batalla de tots vs. tots

Les disputes per la territorialitat del Pol Nord i de l’Àrtic fa molts anys que es succeixen en despatxos, guerra de papers, però després que els russos plantessin la seva bandera nacional al llit marí del Pol Nord a 4.261 mts de profunditat, potser no va ser un petit pas per l’home però si una gran capbussada per l’humanitat.

Així tenim que els russos, el 2 d’agost de 2007, baixen a les profunditats de l’Àrtic amb dos submarins tripulats, el MIR 1 i MIR 2 ( aquests noms em recorden alguna cosa ) i planten la seva bandera ( “ que dolents que són els russos ” ).

Això fa saltar les alarmes dels altres 4 països que tindrien alguna cosa a dir i que són el Canadà, Dinamarca, Noruega i Estats Units. Segons la llei internacional, aquests països més Russia tenen, en principi, dret a considerar com a pròpies les aigües que es troben fins a 320 km. de la seva costa. Fins aquí tot sembla prou clar, però els russos van més enllà i pretenen demostrar que la zona és una prolongació de la plataforma continental siberiana i d’aquesta forma s’emportarien bastants més d’aquests 320 km.

La batalla geopolítica ja ha començat i a la Universitat de Durham, Anglaterra, han elaborat un mapa que es basa en els drets de propietat històrics, que combinant-los amb les lleis d’aigües internacionals, han dibuixat una situació com aquesta ( podeu veure-ho amb més detall al següent enllaç:http://www.dur.ac.uk/ibru/resources/arctic/ ).

Com és de suposar, aquests 5 països no es gasten els diners per amor a l’art, sinó per amor al porpi diner i es que la febre de l’or sempre està present al llarg de la història. Estudis rebel.len que a la zona del Pol Nord i l’Àrtic, pot haver-hi la quarta part de les reserves mundials d’hidrocarburs ( petroli i gas ) i si a això li afegim la presència d’or, níquel i diamants, ja està tot dit.

- Batalla Pol Nord vs. Canal de Panamà

I qui és l’insensat que es queixa del canvi climàtic ? Segur que deu ser algú a qui no li agrada viatjar i es que d’aquí a poc temps, potser tindrem una nova via marítima “ turístico-comercial ” i curiosament també es troba a la zona de l’Àrtic, vigilada de molt a prop pel Pol Nord. ( o potser tindriem que dir que la via serà comercial ? ).

Degut a la presència de gel permanent a la zona, resulta impossible transitar per allí sinó és amb un vaixell trencagels, però l’hegemonia d’aquests vaixells ben aviat podrà quedar obsoleta i podran navegar-hi tot tipus de vaixells. Tremola Panamà.

I es que si finalment el desgel provoca que s’obri una de les dues possibles rutes de trànsit que existeixen ( probablement serà la ruta descoberta per en Amundsen situada al Nord-Oest ), es podria navegar-hi amb qualsevol vaixell i convertiria aquest camí en la ruta óptima i més eficient per al transit de mercaderies que han de passar del Pacífic a l’Atlàntic, deixant el canal de Panamà en un vestigi del passat. ( “ que dolents que són els economistes ” ).

En al foto es poden veure les dues possibles rutes i la descoberta per en Amundsen es la marcada en color groc. La de color blau difícilment podrà ser transitada ja que la capa de gel és més compacta.

Com que al Pol Nord hi fa fred, la banda sonora del post és Cold Cold Heart, cançó escrita pel Hank Williams el 1951.

En Hank Williams, un dels músics més influents de la història, sempre ens explica històries interessants que amb la seva emocional manera de cantar-les, fa que les històries t’esquitxin.

Aquí en teniu l’enllaç per a qui la vulgui conservar

http://rapidshare.com/files/148345186/Cold__Cold_Heart_-_Hank_Williams.mp3

blue suede shoes in the air

Hi ha gent que diu que alguna vegada, mirant al cel, ha vist llums extranyes, hi ha altra gent que ha vist objectes no identificats i també hi ha gent que ha vist sabatilles esportives.

El Shoeffiti ( a.k.a. shoe tossing o shoe flinging ) consisteix en llançar unes sabatilles lligades pels cordons per a que quedin penjades en els cables de llum o telèfon que creuen els carrers.

Aquest fet, apareix als anys 90 als barris més degradats dels USA.

L’origen és difús i la finalitat no és del tot clara i respecte aquesta, ens podem trobar amb diferents teories referents a la seva aparició. Hi ha la teoria més extesa que diu que s’utilitzava per assenyalar els llocs de la ciutat on es venia droga ( teoria que va ser involuntariament recolçada per una carta que va fer l’alcalde de Los Angeles, on indicava als empleats que es tenien que dedicar a despenjar les sabates perquè eren senyals que feien els “ dealers ” de la droga ). Altres versions expliquen que es penjaven les sabatilles per commemorar la mort d’un membre d’alguna banda “ en acte de servei ”, altres versions apunten cap a una variant del graffiti ( i finalment una altra possibilitat recauria en el fet de fer-ho per imitació o per divertiment o per deixar una petjada personal a la ciutat ).

Si us trobeu davant d’unes sabatilles penjades en un cable que condueix electricitat, aneu amb compte i no intenteu despenjar-les perquè es diu que hi ha gent que ha mort electrocutada al intentar despenajar-les ( llegenda urbana o no, o un cafre ).

Una altra variant del shoefitti, és el Shoe Tree que consisteix en penjar sabatilles als arbres. Aquí la prova

La banda sonora del post és el Blue Suede Shoes. Encara que l’Elvis va popularitzar aquesta cançó, l’autor és en Carl Perkins i l’interpretació d’aquest, és la que podeu escoltar.

La cançó va ser enregistrada als estudis de la Sun Records el 1955 sota la producció d'en Sam Phillips. El 1956, en Carl Perkins va patir un accident amb el cotxe quan es dirigia cap uns estudis de televisió per enregistrar una actuació per al programa de l’Ed Sullivan i arrel de les lesions que va patir, va estar un any apartat de la música i va ser durant la seva recuperació que l’Elvis va popularitzar la cançó i així ell va perdre aquesta gran oportunitat.

Aquí en teniu l’enllaç:

http://rapidshare.com/files/146901376/Blue_Suede_Shoes_-_Carl_Perkins_-_Live_at_Gilley_s_1980.mp3

The General

Algunes vegades se’t creua pel camí una conversa, una situació, una mirada, unes imatges que et fan vuere certes coses de forma diferent al que estaves acostumat fins al moment del creuament. I aquesta setmana s’ha creuat The General ( pels més patris és El Maquinista de la General ), la pel.lícula de 1927 d’en Buster Keaton.

Al veure aquesta pel.lícula, em vaig quedar pensant en totes les que s’han fet a posteriori i quants directors han begut de les fonts d’aquesta pel.lícula ( i quants en tindrien que apendre la lliçó que per realitzar una persecució, no cal abusar de plànols marejants ni d’efectes creats en un ordinador ).

The General, ens porta des del começament fins al final, la persecució del desig del protagonista i el seu desig no és cap altre que la noia de la seva vida i per aconseguir-ho, s’embarcarà en una persecució excel.lent. En la pel.lícula hi ha de tot, amor, intriga, lirisme, superació, humor i tot això en mig de l’espectacular persecució de dos trens i això són masses paraules per definir en profunditat aquesta pel.lícula de cinema mut.

Una altra lliçó es que per crear sensacions que et fassin posar els pèls de punta i que resultin reals i creibles, no són necessaris sons d’explosions ni grans crits, sencillament amb la música d’un piano i cap paraula, això s’aconsegueix en aquesta pel.lícula.

En Buster Keaton, que a part d’interpretar en Jhonnie, i aquí la paraula interpretar és més que justa doncs en Buster encara el seu paper amb molta professionalitat oblidant-se de les càmeres, també en va ser el director i guionista. En el seu dia, la pel.lícula va ser un fracàs quan es va exhibir en els cinemes, encara que més tard seria recuperada per la crítica i passaria a formar part de totes les llistes de pel.lícules imprescindibles de la història ( encara que a vegades aquest tipus de llistats em fan por ).

En Keaton, va tindre que conviure temporalment amb en Charles Chaplin i això li va provocar certa frustració personal, ja que tots els honors sempre anaven per a les pel.lícules d’aquest últim i ell es tenia que conformar amb les engrunes que els crítics no li donaven al Chaplin.

Parlant de finals dels 20’s que és quan es va filmar The General, ens trobem amb que en Django, amb 18 anys, va patir una paràlisi de dos dels dits de la seva mà esquerra quan es va incendiar la caravana on vivia. Va superar aquesta incapacitació i la resta ja és història. I és ell qui posa la banda sonora del post d’avui.

En Django Reinhardt, nascut com a Jean Baptiste Reinhardt el 1910 a Bèlgica i criat des de jove en campaments gitanos de les afores de París, va ser un músic pioner, pioner en el jazz per la seva particular manera de tocar la guitarra i pioner en l’influència que va exercir sobre músics contemporanis i de posteriors generacions.

Tocant generealment amb un grup que el completaven una altra guitarra, un baix i un violí, proporcionava melodies de les que perduren en el temps.

Aquí teniu un enllaç amb la canço d’en Django titulada Limehouse Blues http://rapidshare.com/files/144981537/Limehouse_Blues_-_Django_Reinhardt.mp3

Hey! Mr. Jeff Tweedy, play a song for me

Fa 5 dies, pensava que Altea era un dels noms comercials d’una marca de cotxes, però no és així. Tampoc sabia que la bonica vila marinera ( que per cert, deu ser un dels llocs on hi ha més restaurants junts del món, així que si un està indecís per on anar a menjar, millor que no hi vagi perquè amb tanta oferta encara es posaria més nerviós ), està al costat de la mítica Benidorm.

I al mig d’aquest ambient, va sorgir un auditori, el d’Altea, on en Jeff Tweedy cantant i compositor del grup Wilco, va oferir un concert en solitari aquest divendres 5 de setembre.

Així que el mateix divendres, juntament amb dos amics i armats amb un ipod, ens vam encaminar cap Altea. Arribats al nostre destí inicial, que era un apartament a Benidorm, no ben bé com els que abans regalaven a la tele, però per passar una nit per allà no estava del tot malament.

Un dinar i una breu passejada per visualitzar la cosa aquesta que és Benidorm i cap Altea a fer unes cerveses prèvies al concert. Altea, i concretament el seu casc antic que es troba enclavat en mig d’un turó, converteix en múltiples miradors el final de cada carrer i ofereix vistes sobre la badia amb la sempre “ inexpugnable ” vista dels edificis extremadament alts de Benidorm en un extrem.

Amb tot això, en Jeff Tweedy va començar a interpretar les seves cançons i a fer-nos oblidar de vistes i carreteres per transportar-nos pels territoris i sensacions que li passaven pel seu cap quan va composar les cançons que va tocar. Quatre guitarres acústiques, una armònica, cinc focus i un micròfon és tot el que va necessitar per aconseguir-ho.

En principi, assistir a un concert d’un músic en solitari armat únicament amb una guitarra, té cert aire perillós i encara s’accentua més quan la majoria de cançons que tocaria serien cançons que no es van escriure per ser interpretades en solitari sinó que van ser concebudes per interpretar-les amb una banda de música, concretament els Wilco, que amb la subtilesa, matisos de ritmes de cadascú amb el seu instrument porten les cançons de la banda de Chicago, cap a rítmes plens.

En Jeff Tweedy va superar aquest perill que podia portar a que després de mitja hora d’haver iniciat el concert, et fa dir que ja en tens prou i que estaries millor en un altre lloc per molt Benidorm que sigui, però aquesta nit no va passar això i quan va acabar el concert, dessitjaves que tornés a sortir a l'escenari per tocar-ne una més abans d’anar-te’n.

En un auditori amb no més de 500 persones presenciant el concert, en Jeff es va fer seu l’escenari buit i l’anava omplint amb cadascuna de les cançons. Al final, va deixar de banda l’amplificació dels micròfons i amplificadors de guitarra i va interpretar dues cançons a peu de les butaques, donant per acabat un concert que no va decepcionar en absolut.

I després del concert i aprofitant “ que el Pisuerga passa per Valladolid ” ens vam embarcar en la nit “ benidormesa ” per comprobar les seves virtuts.

De tornada, una parada reglamentària a l’Ampolla per dinar i donar per finalitzada la temporada estiu 2008.

La cançó que es pot escoltar en el post d’avui es Pot Kettle Black del disc dels Wilco, Yankee Hotel Foxtrot. Concretament correspon a un altre concert en solitari que va fer en Jeff Tweedy aquest passat més d’Abril a Winnetka, com a suport a l’organització caritativa Letters for Santa.

Aquí en teniu l’enllaç http://rapidshare.com/files/143325019/Jeff_Tweedy__Pot_Kettle_Black_2008-04-05.mp3