Post recolçat intel.lectualment per You Tube

El primer vídeo del You Tube fou aquest:

El protagonista que apareix en l’imatge és en Jawed Karim ( un dels 3 fundadors de You Tube ) i darrera seu podem veure uns elefants del zoo de San Diego. El vídeo va ser “ penjat ” el 23 d’abril de 2005. Petit pas amb el peu dret pel Jawed i un gran pas per a la comunitat, per a qualsevol comunitat.

I aquest és el segon vídeo “ deixat ” al You Tube, al mateix dia que l’anterior. Un altre petit pas amb el peu esquerre i un altre gran passejada per la comunitat.

L’autor és el mateix i pel contigut ens podem fer una idea de per on poden acabar els temes “ penjats ” al You Tube.

You Tube va obrir les portes a una nova manera de comunicar que fins aleshores gairebé no existia, donant l’oportunitat a tothom que tingués alguna cosa a dir o comunicar, a expresar-la i poder-la fer arribar a la gent que busca coses, ja siguin aquestes per omplir el seu bagatge intel.lectual o per omplir el seu temps d’oci, però també s’ha de comptar amb els “ perills ” que comporta la socialització de qualsevol cosa ( al igual que l’aparició dels blogs, on una persona com jo, pot dedicar el seu temps ociós a omplir el ciber espai amb posts com aquest ).

De vídeos, n’hi ha de totes classes i temàtiques, com dirien, n’hi ha de bons i de dolents, però el que encara espero conèixer és si existeix també amb els vídeos la llei natural que els condueix cap a la vellesa i després a la mort. I arribats els vídeos a les portes de la seva mort, cap on van: si és un vídeo bó amb moltes visites i grans crítiques aniria al cel virtual que seria un disc dur perpetu ?. I si per al contrari és un vídeo etiquetat com a dolent, aniria a l’infern virtual de la paperea de reciclatge ?

On van a parar els vídeos del You Tube ?

I qui vulgui veure el vídeo més vist a la història del You Tube ( encara que estigui acusat de cert frau pel nombre de visites, ja se sap del tema de l’intervenció de servidors que fan visites automàtiques) que vagi al següent enllaç http://www.youtube.com/watch?v=cQ25-glGRzI. Allí us trobareu amb el vídeo més vist fins al dia d’avui que és un vídeoclip de la cantant Avril Lavigne, amb més de 99 milions de visites.

El segon vídeo més vist, potser el primer sense utilitzar cap tipus d’estratègia, és el d’un ciutadà anònim que amb el seu “ Evolution Of The Dance ” ha aconseguit més de 97 milions de visites ( penseu que si cliqueu per veure el vídeo, sereu acusats d’incrementar el seu nombre de visites ). El vídeo és aquest:

Avui, amb tant de vídeo per aquí, la banda sonora del post la posen The Buggles amb el seu hit de l’any 1979, Video Killed The Radio Star. Posteriorment el van publicar el 1980 en el disc The Age Of Plastic.

Els components de la banda eren en Trevor Horn, Geoff Downes i en Bruce Woolley. En Trevor Horn i en Geoff Downes s’incorporarien el 1980 als Yes, primer només per col.laborar en el disc Drama però finalment van esdevindre membres de ple dret encara que amb la dissolució del grup, la seva aventura als Yes, també va finalitzar.

Com que la cosa va de vídeos, aquí en teniu un, on The Buggles van interpretar en directe per primera vegada en la història, la cançó Video Killed The Radio Star. L’esperat debut es va produïr el 2004, 25 anys després d’haver-la enregistrat, en el marc del concert “ The Princes Trust’s ” a Londres.

I aquí teniu la versió del disc per a qui la vulgui conservar:

http://rapidshare.com/files/141618093/Video_Killed_The_Radio_Star_-_The_Buggles.mp3

La fi ... de la innocència

S’acaben els jocs olímpics i comencen a desapareixer tots els reportatges que, diaris, televisions i opinadors dedicaven a la manca de llibertats a la Xina, giren pàgina i s’apaguen les veus que cridaven llibertat, és la fi de la innocència ?

L’últim capítol The Sopranos, és la fi de la innocència ?

S’està acabant l’estiu, algú haurà perdut la innocència ?

Estàs en un bar i el cambrer et cobra 2 euros per una cervesa, és la fi de la innocència ?

Descobrir qui són els Reis d’Orient, és la fi de la innocència ?

La mort de l’Elvis, és la fi de la innocència ?

La música d’avui és The End Of The Innocence i pertany al Don Henley, en l'etapa musical que va desenvolupar en solitari. Abans, quan formava part dels Eagles, es dedicava a tocar la bateria, cantar i composar les populars cançons dels Eagels.

The End Of The Innocence, pertany al disc del mateix nom, que va publicar el 1989 i és el que més èxit ha tingut fins ara de la seva carrera en solitari.

The End Of The Innocence - Don Henley

Hang Loose !!

Quan un any les vacances tarden en arribar, sempre queda l’opció de comprar un poster amb una imatge d’un mar platejat, enganxar-lo a sobre del llit, descalçar-se, posar-se d’empeus damunt del llit i fixar la mirada al fons del mar esperant a que arribi la següent onada tot escoltant surf music.

La música surf, és un estil musical originari de la zona del Sud de Califòrnia i que va tindre un focus d’especial importància en el comtat californià banyat pel Pacífic d’Orange County.

Fou un fenomen sociològic i cultural d’àmbit bastant localitzat en l’àrea mencionada i encara que sovint s’associa a la cultura de la pràctica del surf, la realitat diu que va sobrepassar àmpliament aquest fet i es pot considerar com un dels gèneres musicals instrumentals que més han influenciat a la música rock.

Les arrels de la música surf deriven del rockabilly i per tal de datar el seu inici, ens tindriem que situar als voltants de 1961 al Sud de Califòrnia ( encara que abans dels primers enregistraments, a finals dels 50’s en Dick Dale ja començava a desenvolupar la tècnica d’aquest tipus de música ). Hi ha dues versions de quina va ser la primera cançó surf de la història, per uns seria la cançó publicada al maig de 1961 “ Mr. Moto ” dels The Bel Airs.

Altres versions apunten que va ser en Dick Dale ( pioner i ànima del moviment ) amb la cançó publicada també el 1961, “ Let’s Go Trippin ”.

En Dick, va crear el so característic d’aquesta música que és l’efecte de la reverberació en la sonoritat de la guitarra, que recorda en certa manera al so de les onades quan són atravessades pels surfistes ( va treballar conjuntament amb en Leo Fender, luthier que és considerat com una de les persones més influents en el desenvolupament dels instruments musicals elèctrics, en el desenvolupament de guitarres i amplificadors per trobar aquesta sonoritat característica).

El moviment assoliria el seu punt àlgid el 1963 amb grups com The Surfaris, The Ventures, amb el mateix Dick Dale and his Del-Tones i Jan and Dean entre d’altres grups. ( cap a finals dels 60’s la música surf va passar a un segon pla, cedint davant del protagonisme del rock ).

Que s’anomenés música surf, no anava lligat implícitament al fet que qui la tocava havia de ser un apassionat del surf o fins i tot de la platja, encara que el moviment de “ surfers ” la va adoptar ràpidament per a si mateixos ( tot moviment que vulgui ser representatiu en la societat ha de tindre diverses senyals d’identitat: roba, música, etc ).

Com a banda sonora, podeu escoltar la cançó titulada Monsoon. Enregistrada el 1997 i formant part del primer i únic disc dels Blue Stingrays.

Els Blue Stingrays és un misteriós grup del que es desconeixen els seus components i que mai ha fet cap concert ( encara que les males llengues o les ben informades diuen que els membres del grup són els Heartbreakers, el grup de músics que acompanya sempre al Tom Petty ).

Aquí us deixo els enllaços per a qui vulgui guardar aquestes cançons.

Hang Loose !!!

Blue Stingrays - Monsoon

The Bel Airs - Mr. Moto

Dick Dale and his Del-Tones - Let’s Go Trippin