Sweet Home Alabama

Sembla ser, que quan algú fa una cosa “ dolenta ” o passa per un moment delicat, només hi ha una actitud i un destí possibles: fugir i el sud.

Moltes vegades ens hem pogut preguntar, què hi ha al sud ? Seran capaços els del sud d’amagar-nos alguna cosa als que vivim al nord ? Les persones dolentes tenen una ment “preclara” per veure que al sud s’hi amaga alguna cosa bona ? Només els que tenen mals moments poden anar al sud ? S’ha de saber el destí final quan ens dirigim vers al sud ?

Tothom té un sud on refugiar-se, perquè tothom viu al nord, incloent els que viuen en la Terra de Foc argentina, també tenen un sud, i és que el sud és d’aquelles poques coses que compartim tots sense exclusions, potser per això és la direcció que cal agafar.

En molts casos, quan algú vol escapar, agafa el més senzill partint del punt on es troba i aquí tenim la nostra amiga carretera i el company cotxe, que sempre ens porten cap al sud, la direcció desitjada.

Un cop sabem que em de fugir cap al sud, suposo que ens tindrem que preguntar: quin dels suds que tenim s’ha de triar ? Potser anirem cap a un sud argentí com van fer els alemanys nazis quan fugien i allí van trobar la protecció d’en Perón ? o si ens agrada sortir per la tele, triarem Brasil i allí esperarem que ens detinguin sense presses ? o si som discrets triarem un clima tropical com el de República Dominicana i allí refarem la nostra vida i ens passarem deu anys sense poder tornar a casa però això sí, viurem amb molta tranquilitat ? i fugir cap a l’Àfrica, és una possibilitat ? o si ens fa por l’avió i agafem el cotxe i anem cap a Cadis fins arribar a San Fernando ?

Encara que sempre hi ha algun català despistat o amb un sentit de l’orientació una mica defectuós que decideix fugir una negra nit cap al nord, cap Andorra, però sr.!!! aquest no és el camí !!!

Escapar direcció sud, ho podem veure en pel.lícules com Wild At Heart ( Corazón Salvaje ), els protagonistes de la qual fugen vers al sud o a Black Book ( El Libro Negro ) on, una cantant jueva que està a Holanda, intenta fugir cap a la part alliberada dels nazis que es troba al sud del país.

També hi ha llibres com els d’en Cormac McCarthy que ens en parlen, tant en el titulat The Road ( La Carretera ) on un pare i un fill fugen de les conseqüències d’un desastre nuclear per trobar alguna vida millor al sud o No Country For Old Men on una persona que troba un carregament de droga i diners ha de fugir per evitar que l’enxampin i decideix marxar cap a la frontera de Mèxic, cap al sud.

El món de la música tampoc és aliè al fet d’escapar-se, en Chris Isaak en la cançó South Of The Border (Down Mexico Way ) del disc Baja Sessions, que per cert ens transporta per les carreteres costaneres de Califòrnia direcció cap al sud, o Highway 29 del disc de Bruce Springsteen, The Gost Of Tom Joad, totes ens parlen d’anar cap al sud en busca d’una vida millor o prometedora.

Tothom en parla i ho explica, fugir al sud.

M’encanta escriure aquest post des de la Tancada, al sud del Delta de l’Ebre, lloc on s’hi ha de fugir almenys una vegada l’any. Allí, s’hi veu el silenci, s’hi assaboreix la tranquilitat, s’hi respira poca gent, s’hi escolten vistes i postes de sol espectaculars i s’hi palpen poques preguntes, potser per tot això he fugit cap al sud, potser per tot això el sud és la direcció.



La música la posa el Chris Isaak. Sempre havia tingut una relació d’odi-amor, per aquest ordre, per en Chris Isaak, potser mal influit per l’ascendent que va tindre sobre revistes de teenagers de 12 a 16 anys i això m’intranquilitzava, fins que amb un disc com el Baja Sessions (1996), em va fer recuperar la fe per l’artista, rocker on els hi hagi i es que en Chris Isaak quan s’hi posa, igual rockeja cruament com et transporta cap a un sentiment blau de tristor, et condueix als dos extrems amb la mateixa violència.


I la cançó d’avui, és una cançó del primer disc que va editar, Silvertone ( 1985 ). La cançó és Gone Ridin' i ens parla de fugir en moments delicats. L’actuació correspon a un concert que va fer a Zürich el 7 d’octubre de 1987.

http://rapidshare.com/files/123196962/Chris_Isaak_Gone_Ridin__Zuerich_1987.mp3

Tor, Déu del tro i la guerra

Ens em de situar al Pallars Sobirà, concretament al poble que està situat a més alçada del Pirineu, 1970 mts.

Ens em d’oblidar de carreteres asfaltades, de llum, aigua i telèfon, de massificacions i em de pensar en aïllament, en el soroll del vent, en tretze cases i una muntanya. Estem a Tor.

Si ens situem a Tor durant l’hivern, no hi veurem ningú i amb prou feines ens hi podrem acostar. Si ens hi situem a l’estiu, veurem natura, poca gent i una muntanya, sempre la muntanya.

Els orígens en el temps de Tor es remonten a fa més de 1.000 anys. Enclavat en una vall i a tocar d’Andorra, s’aixequen 13 cases, 5 de les quals estan en runes.

I anven passant els anys i a Tor tot era tranquilitat, semblava que el temps també passava molt a poc a poc, desapareixent a l’hivern i retornant per la primavera. Fins que un dia, algú va donar corda al rellotge.

Dos famílies que bàsicament donimaven o predominaven al poble, els Sansa i els Palanca, cadscun en un extrem i la muntanya al mig.

Per acabar de situar-nos, em de donar una pinzellada dels personatges que intervenen en aquesta història:
Josep Montané “ Sansa ”: el mort.
Jordi Riba “ Palanca ”: el rival d’en Sansa.
Rubén Castañer: l’agent immobiliari.
Josep Mont Guitart i Marlyn Pinto: inculpats en primera instància de la mort, després absolts per falta de proves.
Antoni Gil: el testimoni, o no, de la mort.
La muntanya: finca privada de les més grans de Catalunya amb 4.800 hectàrees i enclavada en una situació estratègica per poder fer pistes d’esquí i per tindre dos camins, un propietat del Sansa i l’altre del Palanca, utilitzats pels contrabandistes que circulen entre Andorra i Catalunya.

L'any 1896. Es constitueix una societat entre els 13 veïns del poble per obtindre la propietat de la muntanya. Al arribar la Guerra Civil, alguns habitants fugen i es perd en la memòria l’acord de la societat fins que el 1976 el Sansa intenta vendre la muntanya fent tractes amb el Rubén Castañer.

El 1980 moren dos llenyataires-guardaespatlles del Palanca i a partir d’aquest fet, tot s’enrareix. Es desperta la fúria de Thor a la muntanya de Tor. Si la vida ja és de per sí dura en mig d’una muntanya aïllada i això marca caràcter, ens podem imaginar l’actitud que es vivia al poble en aquestes circumstàncies.

El febrer de 1995, els jutjats de Tremp, donen la propietat de la muntanya al Sansa, però aquest només la pot disfrutar 5 mesos perquè al juliol de 1995 és trobat assassinat.

Llavors comencen les investigacions per aclarir els obscurs fets i veure l’implicació o no de tothom en ells.

Amb tots aquests ingredients, el periodista Carles Porta va dirigir un documental que es va emetre al 30 minuts de TV3. Posteriorment va editar el llibre que relata aquesta història titulat Tor, tretze cases i tres morts.

Cercant per internet, he trobat el programa del 30 minuts que explica detalladament els fets que he resumit i us deixo l’enllaç ( també podeu comprar el vídeo a la web de TV3 a l’adreça http://www.tv3.cat/videos/196447331 ).

A dia d’avui els fets succeïts encara no estan aclarits.

La música de fons del post pertany a una versió que va fer l’Eddie Vedder, cantant dels Pearl Jam que cada any que passa assoleixen millor qualitat com un bon rom de les antilles, el passat 7 d’abril de 2008. La cançó és Hard Sun del compositor canadenc Gordon Peterson, Indo, que es pot trobar al seu disc Big Harvest.

L’Eddie Vedder la va versionar i publicar el 2007, en el disc en solitari que va fer per la banda sonora de la pel.lícula Into The Wild. Excel.lent pel.lícula i banda sonora.

http://rapidshare.com/files/122588311/Eddie_Vedder_Hard_Sun_Berkeley_040708.mp3

Obama, like a rolling stone ?

Imaginava que algun dia sortiria el Bob Dylan per algun costat del blog, però mai hagués pensat que ho faria de la forma en què s’introdueix avui per aquí.

La setmana passada amb motiu d’una exposició, que s’inaugurarà a Londres el proper dissabte a la galeria Halcyon i que porta per nom The Drawn Blank Series on s’exposaran 300 obres pintades pel Bob Dylan, va ser entrevistat pel diari Times o potser la va fer perquè simplement volia dir alguna cosa ( home esquerp en concedir entrevistes i aquí la paraula concedir és l’idònea, ja que en els últims anys podem considerar que només n’havia fet dues, el 1997 i el 2001 ).

I el motiu pel qual jo pensava que paralaria d’alguna altra manera del Bob Dylan no és perquè hagi pintat uns quadres sinó pel “recolçament” (“endorsement”) al Sr. Barak Obama. Evidentment el Dylan no pertany al partit demòcrata americà i el seu “endorsement” no té valor material per a la propera convenció demòcrata, però és molt significatiu que s’hagi pronunciat públicament. Algú que no segueixi amb regularitat la trajectòria personal del Bob Dylan, es pot preguntar perquè resulta extrany que s’hagi decantat cap a una determinada opció si als Estats Units d’Amèrica es tradició que intelectuals, artistes, mitjans de comunicació, etc es posicionin clarament d’una banda o l’altra.

Doncs resulta extrany perquè fins ara en Bob sempre s’havia esborrat al moment de posicionar-se en primera línea inequívoca de qualsevol fet contemporani, des dels seus inicis quant deixava sols als seus companys de generació en la defensa dels drets civils al començament dels anys 60 als EEUU i fins ara.

Tal i com ell sempre ha dit públicament, viu per fer cançons i tocar-les i no vol assumir cap paper de director d’orquesta d'idees del poble.
Com va escriure en la seva autobiografia “ Chronicles Vol. I ” ( que és la primera de les 3 parts en que relatarà tota la seva vida i trajectòria ), els mitjans de comunicació sempre li feien mil preguntes per tal d'entreveure la seva posició davant de diversos fets i ell sempre responia que no era portaveu de res, que només era un músic i després es trobava amb la sorpresa dels titulars de premsa que generava aquest fet, que eren del tipus: " Portaveu nega que sigui portaveu " ( algunes vegades el maquiavel.lisme del periodista qualificador que qualifica és terrible.

L’extracte de l’entrevista on es veu un cert posicionament del Dylan en favor de la manera de fer d’en Barack Obama és el següent: "Amèrica es troba agitada. La pobresa desmoralitza. No es pot esperar que la gent tingui la virtut de la puresa quan és pobre. Pero ara, tenim un home que està redefinint la naturalesa política des de la base, i es diu Barack Obama. Està redefinint el que ha de ser un polític, així que tindrem que veure com finalitza tot. Si tinc esperances ? Sí, confío que algunes coses podrien canviar. Algunes tindran que fer-ho ".

Com vaig llegir en el blog de Les Perles de l’Isaac la setmana passada, on l’Isaac feia referència a una pintada apereguda en una pared a Buenos Aires que deia “¡No más realidades, queremos promesas!” potser l’Obama ara representa això i en Dylan ho veu així. Una altra cosa podria succeir si arriba a president i es veu pressionat en temes estratègics pels diferents “lobbies” americans, casdacun amb els seus interessos particulars i divergents entre sí.

I es que ara mateix, ha aparegut en escena, una manera una mica oblidada de fer les coses en política, la il.lusió per les coses, la il.lusió per construir. Esperem que aquesta il.lusió no ens la robi ningú més tard, com ha pogut passar en alguna altra ocasió.

Us deixo un enllaç a la pàgina del Times londinec per qui vulgui llegir l’entrevisa completa http://entertainment.timesonline.co.uk/tol/arts_and_entertainment/visual_arts/article4074327.ece

La música d’acopanyament al post d’avui és Like A Rolling Stone, composició que va apareixer en el disc Highway 61 de 1965. Aquesta cançó va suposar una ruptura per diversos motius, primer per ser un canvi clar vers tot el que havia fet fins en aquell moment i per un altre costat per trencar els cànons comercials de les estacions de ràdio americanes ja que la locució de la cançó suposava una durada de més de 6 minuts i fins llavors no era el patró habitual de durada dels singles.

L’interpretació de Like A Rolling Stone d’avui, correspon al concert que va fer el Bob Dylan el 16 de maig de 1966 a Manchester.
Aquesta és la famosa actuació en què una persona del públic li crida Judas abans què el Dylan comenci a cantar la cançó (perquè considerava que era un traïdor al abandonar la música folk que havia fet fins al moment per passar-se al folk-rock ).

http://rapidshare.com/files/121545118/Bob_Dylan_Like_A_Rolling_Stone_Manchester_1966.mp3

Herois de mil lluites

Avui es obligat començar el post per la part musical, més que res perquè la gent que m’aprecia no s’espanti.

La música d’aquest post la posa en Ricky Martin. Quan un dia ve un amic i et diu que vagis al seu cotxe a escoltar al Ricky Martin, l’has de mirar malament ( tant al Ricky Martin com al teu amic ). A contracor, ho fas i acabes sentint una mica d’apreci pel Martin, almenys per aquesta actuació.

Aquí, el Ricky ens deleita amb un medley de dues cançons dels Beach Boys com són California Girls i Help Me Rhonda, cançons que va interpretar durant un concert d’homenatge-tribut al Brian Wilson, l’ànima dels Beach Boys, que va tindre lloc al Radio City Music Hall el 29 de març de 2001. Secundat pels Wondermints, músics que acompanyen al Brian Wilson en els concerts que estan fent actualment, el Sr. Martin ens deixa aquesta singular experiència.

http://rapidshare.com/files/121073815/Ricky_Martin_-_California_Girls___Help_Me_Rhonda_-_Tribute_Brian_Wilson.mp3

I ara tanco la “bilogia” dedicada a l’esport de la boxa i la cultura.

En Rodolfo Guzmán va ser un heroi. Un heroi anònim i lluitador Mexicà. No era un “libertador” ni va conquerir terres en mig de revolucions violentes, però aplicaba els seus coneixements de la lluita en favor de l’humanitat encaminant totes les seves proeses cap al triomf del bé sobre la maldat. En Rodolfo Guzmán és: El Santo.

El Santo, també conegut pels seus amics i enemics amb el sobrenom d’El Enmascarado de Plata, va ser un lluitador de lluita lliure mexicana. Quan em refereixo a lluita lliure, vull dir pressing catch, aquelles lluites amb coreografia i guió que tothom ha vist dedicant-li 25 segons de la seva vida mentres cambiava de canal a la televisió, veient quin era el número que succeia en aquell moment.

Però la lluita mexicana, si bé en l’actualitat vindria a ser molt similar al pressing catch, té uns origens més arrelats a la cultura del poble, els origens de la lluita a Mèxic daten del 1863, que
els origens “marquetinians” del pressing catch nord-americà. Només cal veure la foto del Santo i comparar el seu aspecte físic amb el dels lluitadors que veiem actualment del pais veí.

El signe distintiu del Santo, no podia ser una altre que la seva màscara platejada. La màscara és tot un símbol i si un lluitador la perd en combat, significa la seva deshonra.

En les primeres lluites el Santo representava el paper de dolent però com Sant Pau, un dia va caure del cavall i va començar a interpretar el paper del lluitador bó i estimat per tothom. La seva popularitat va arribar a un punt tan àlgid que va començar a participar en pel.lícules i va portar a terme una llarga llista d’elles amb títols que per força han de despertar l’imaginació de tothom: Santo contra el asesino de la Televisión, Santo contra el doctor Muerte, Santo y Blue Demon contra Drácula y el hombre lobo, Santo vs. la hija de Frankenstein, Santo en la venganza de la momia, Santo contra Blue Demon en la Atlántida, Santo el Enmascarado de Plata vs. la invasión de los marcianos, Santo contra el cerebro del mal ( impagable l’esforç d’imaginació dels productors i directors del cinema mexicà).

En cada pel.lícula combina sempre unes sesions de lluita impagables a dalt del quadrilater i en els espais on s’ambienta l’història i normalment dedica una especial atenció en prevenir del mal als nens i nenes mexicans, quin superheroi Nord-americà fa això ?

I es que la lluita popular, ha estat arrelada en diversos punts de Sud-amèrica i com a mostra, la lluita de cholitas. Esport nascut i practicat a Bolívia on les dones ocupen el paper de lluitadores. Us deixo un video perquè us inicieu en la lluita de cholitas.

K.O. ( no parlo del cartell de la festa major )

La música del post d’avui


Tinc molt mal de cap. Els ulls gairebé tancats al igual que la meva percepció de tot. Escolto molt de soroll, una pantalla de sons està instal.lada al costat de cada orella i encara que s’escapen alguns crits, tampoc els puc percebre amb claredat. Noto una escalfor a tot el meu cos provocada pel cansament i per uns potents focus que no ajuden a passar el tràngol. Veig el terra de color blau. Intento pujar la vista però em costa. De cop, veig unes sabatilles esportives de mitja canya ben lligades que creuen el meu camp visual i les veig ballant. Intento pujar el cap a poc a poc i veig uns pantalons curts vermells. Sembla que m’estic refent per moments. Aixeco el cap fins a conseguir posar-lo recte. Llavors, ja ho veig tot clar, un guant de color blau elèctric es diposita en mig dels meus ulls i em desplomo a terra.

I es que la boxa té cert misticisme i més quan parlem d’un espectacle cultural, social i polític com el que va succeir a la capital del Zaire el 30 d’octubre de 1974.

El lloc Kinshasa.
En un racó del ring Mohamed Alí i a l’altre George Foreman.
En un bàndol, l’home políticament incorrecte, negre, musulmà i activista contra Vietnam i sobretot populista com era el Mohamed Alí ( abans conegut com a Cassius Clay ) i a l’altre bàndol, l’ovella que es presentava en sacrifici i que era considerat com el negre-blanc, que era el George Foreman.
Al mig de tot això, en Mobutu Sesse Seko intentant promocionar la dictadura en que havia convertit al Zaire a la resta del món.
Parlem d’un combat de boxa, que per ser més precisos, podriem qualificar com l’espectacle esportiu, amb ramificacions culturals i polítiques, més important del segle XX.

Per un costat trobem la disputa en combat, i en aquest cas la paraula combat és 100% escaient, pel títol de campió mundial en la categoria de pesos pesants entre els dos boxejadors que en millor estat de forma es trobaven en aquell moment.
Per l’altra banda, hi ha la significació de dos americans disputant-se el títol en un país africà com era el Zaire que es trobava en plena dictadura militar.
Aquest fet evidentment ja era prou polèmic als Estats Units per tot el que representava i més tenint en compte l’època en que succeïa tot això que era la dècada dels 70 on l’ambient político-segregacional estava bastant enrarit.

Per si no hi havien ja prous motius per a la polèmica, en Mobutu Sesse Seko contacta amb en Don King i a cop de talonari va organitzar el combat i aprofitant l’atenció mundial que generaria tot això, va organitzar un acte cultural per donar més promoció al fet. Aquest acte cultural consistia en un festival de soul amb els artistes més destacats d’aquella època com eren en James Brown, B.B.King i d’altres.

Aquest esdeveniment va captar l’atenció de molta gent entre ells la d’en Norman Mailer, innovador del periodisme literari i fundador del diari setmanal de New York, The Village Voice. En Norman Mailer va relatar tota l’experiència que va viure aquells dies a Kinshasa en el llibre The Fight.
Per compendre millor i detalladament tot el que abasta aquest combat és necessari veure l’excel.lent documental titulat: When We Were Kings ( que aquí es va traduir com: Quan erem reis ). També es va fer una altra pel.lícula titulada Rumble In The Jungle, però aquí us deixo un video amb el trailer del documental guanyador d’un oscar l’any 1997 When We Were Kings.

When We Were Kings

La cançó del post

Si últimament per aquí s’ha parlat de mites, The King, The Daddy avui tanquem temporalment el cercle amb The Godfather.
El James Brown, The Godfather of Soul, ens interpreta aquí una cançó que va escriure el 1965 i que s’anomena Papa's Got a Brand New Bag.L'elecció d’avui és òbvia i correspon al concert que va fer en James Brown al Zaire com a previa del combat de boxa entre el Mohamed Ali i el Jorge Foreman.
http://rapidshare.com/files/120116413/James_Brown_-_Live_Zaire_1974_-_Papa_s_Got_a_Brand_New_Bag.mp3

Rock'n'Roll daddy

Si ahir parlavem de mites avui s'ha de tornar a fer.

Avui ha mort el Bo Diddley als 79 anys. Un mite que ha viscut no llegendes sino fets i que ha influenciat a tot el món de la música.

Com va dir en una ocasió el Tom Petty, si l'Elvis és El Rei en Bo Diddley és El Pare.

Us deixo el següent enllaç, on amb 10 excel.lents fotografies es fa un repàs de tota la seva vida:
http://www.nytimes.com/slideshow/2008/06/02/arts/20080602_DIDDLEY_SLIDESHOW_index.html


I la música que podeu escoltar en aquest post, està extreta d'un concert que va fer en Bo Diddley que data del 5 de juliol de 1963 a South Carolina.
http://rapidshare.com/files/119634072/Bo_Diddley_-_Hey__Bo_Diddley_1963-07-05.mp3


Rock and Roll Bo !!!

“Afrodita, Persèfone i Audumla i altres noies del munt”

La música del post d’avui


El punt de sortida és la notícia del descubriment d’una tribu nativa de la selva de l’Amazones que ha estat aïllada tota la seva existència en mig de la vegetació i que va ser descoberta mentre es realitzava un vol en una avioneta.
El punt d’arribada és la mitologia i la llegenda.

Partint de considerar el fet com a verídic, hi hauria diverses consideracions a fer, el del descobriment d’una tribu amazònica, que fa uns mesos va veure com un objecte que no tenien identificat sobrevolava el seu territori. Atemorits pel desconeixement, van fer el que és més lògic, agafar les seves armes i intentar espantar, matar o caçar l’objecte desconegut. Trobar-se en la situació del que, en aquest cas està a sota, ha de ser sens dubte, pertorbadora.

Aquesta situació et pot fer pensar en moltes coses: què va passar durant la nit següent ?, es va veure reflectit en els seus somnis el fet succeït? tenen mites? han arribat a construir llegendes ?

La societat actual “moderna” ha perdut la temàtica dels mites i llegendes o si menys no, per no ser tan radicals, ha cambiat l’idea romàntica de la temàtica i en especial la menera d’expresar-les.
Tots els pobles han basat sempre una part de la seva tradició, cultura i subsistència en el mite i la llegenda. No es podria entendre la pervivència dels pobles de l’antiguetat sense l’existència de la llegenda.
Exemples n’hi ha molts, els déus grecs protagonitzant heroiques llegendes i batalles, igualment succeeix amb la tradició nòrdica europea que té la seva gran vaca Audumla com a originària i creadora del mòn, els pobles mexicans i sudamericans, africans, xinesos i àrabs també en tenien les seves,etc.

La religió substitueix en part l’absència actual del mite, però el mite no ha de ser considerat com una religió en si mateix i això significa que pot conviure conjuntament amb la religió. És cert que en l’antiguetat el mite podia ocupar un espai orfe de creença però l’aparició d’altres creences no ha de significar la desaparició de la llegenda, perquè la llegenda, no és més que un fet imaginari amb uns personatges, arguments i espai determinats i això no atempta contra res.

Hem perdut actualment l’inocència de l’ànima?
Estan molt bé certes persecucions o embolics al mig de funerals que podem veure per una pantalla però s’ha de reivindicar i fer forat al fet de la rondalla o llegenda.
I perquè no hi ha molts pares que als seus fills els posin noms de mites com Apol.lo, Atena o Posidó i en canvi es veuen Kevins i Jenifers ?
S’han de recuperar urgentent les històries fantàstiques o inusuals que es transmeten de generació en generació i que ens permeten seguir somiant.

I és quan un es pregunta, els natius d’aquell poblat, quines llegendes tenen, en crearan una de nova arran del fet de veure com un estrany aparell sobrevolava les seves cabanes ? i el més interessant, titularan aquesta nova llegenda com: l’ocell dels 14 ulls?

Ara ens toca, aquesta nit quan ens posem a dormir, construir la llegenda.

La cançó del post

La música d’avui correspon a un altre mite. És el Chuck Berry i la cançó Johnny B. Goode. El mite del Chuck Berry encara està viu i continua fent concerts als seus 82 anys. Com a mite a protagonitzat i compartit fets i rock'n'roll amb llegendes de la música.

La cançó Johnny B. Goode està extreta d’un concert a Londres l’any 1972.
http://rapidshare.com/files/119372856/Chuck_Berry_Johnny_B._Goode_London_1972.mp3